Crònica a quatre bandes

La Salle Bonanova  2  -  1   Cinc copes

"Som i serem un equip"	"I had a dream"	..	"Aquests nens ens diuen fills de puta"

Jordi Balsells:  Som i serem un equip

Començaré comentant el final del partit i de la temporada lliguera; avui m’han acabat de mostrar el sentiment d’aquest equip, tota una pinya, amb tots els jugadors mantejant l’equip tècnic. Semblava que acabéssim de guanyar la lliga, i per els aficionats, l’han guanyada.

Som i serem un EQUIP.

L’equip rival devia d’al·lucinar, devien de pensar que estaven celebrant. Molts no ho farien, perquè possiblement no ens salvem, però ho celebrem com si ho haguéssim fet.

Com moltes vegades he dit, l’esport no deixa de ser un aspecte més de l’educació, i en José Maria, en Xavier i la resta de l’equip tècnic, han ensenyat i demostrat als xavals, i als no tant xavals, que el treball dona els seus fruits.

Tant se val la classificació final, l’important és transmetre i ensenyar a treballar i lluitar fins l’últim sospir. Aquest tarannà, segur que l’han aprés i això serà un esperó pel futur d’aquests xavals.

No és fàcil mantenir la cohesió d’un grup de gent, i més a aquestes edats, i amb dificultats afegides, hem estat últims de la classificació durant moltes jornades. No envejo per res al mister; seria incapaç de portar, com ho ha fet ell, al grup.

Estic segur, què els xavals, aquesta temporada, han aprés molts valors que no oblidaran mai, i desitjo que els posin en pràctica.

Els xavals han recolzat en tot moment l’equip tècnic; i quan la classificació no acompanya, això diu molt d’aquest grup. Amb això, jo ja em dono per satisfet.

Felicito a tots els jugadors per la millora tècnica mostrada des del inici de la temporada. Han evolucionat progressivament.

A la primera volta vam fer 9 punts, vam marcar 15 gols i vàrem encaixar 46 gols.

A la segona volta, hem fet 15 punts, incrementant, també, el número de gols a 23, el què significa més del 50% respecte la primera volta, i hem reduït els gols encaixats a 36, és a dir, més del 25% respecte la primera volta. La progressió és evident.

Quan les coses van mal dades, el més fàcil és fugir d’estudi; i aquest equip ha demostrat que treballant en grup, es poden aconseguir fites inimaginables.

Aprofito aquest espai per agrair al cos tècnic, en especial a en José María Serra i en Xavi Leiva, la dedicació emprada al creixement d’aquests xavals. És l’últim any amb aquest equip, però, podeu estar segurs que no us oblidarem i que els xavals encara menys.

La vida dona moltes voltes, i de ben segur que ens tornarem a retrobar.

No s’ha pogut assolir l’objectiu de punts fixats per en Mou al inici de la temporada, però estic segur que s’han assolit objectius molt més importants.

S’ha aconseguit incrementar la confiança de cadascun dels xavals, i això s’ha transmès dins el terreny de joc.

El cos tècnic, i en especial en José María, crec, que s’emportarà un gran record d’aquest grup; les proclames que guarnien les parets del vestidors són una evidència del caràcter que ha sabut transmetre.

Per acabar, i per resumir aquesta temporada, aprofito una de les frases que he llegit al vestidor, atribuïda a un jugador “crescut” a l’Espanyol, Don Alfredo Di Stéfano: “Ningún jugador es tan bueno como todos juntos”.

Bon estiu i bones vacances a tots i a totes.

Marcel Ubach:  I had a dream

Vam somniar que fèiem història...

• Que per primera vegada un equip de La Salle aconseguia mantenir-se a primera.
• Que competíem d'igual a igual amb els totpoderosos clubs esportius, amb els seus fitxatges estelars i reforços ganàpies.
• Que ens refèiem a l'adversitat, conrarrestàvem les trampes amb lluita i personalitat, i anàvem sumant punt rera punt fins arribar a la recta final amb possibiilitats
• Que venia un líder que ha comptat els partits per victòries i manteníem l'empat fins ben avançada la segona part, i celebraven el gol com si acabessin de guanyar la champions, 
• Que anàvem al camp del segon a jugar-nos la permanència i els teníem collats fins al final. 
• Que guanyàvem al tercer fins al darrer minut, i quan ens empatava anàvem a per la victòria...

Avui ens hem despertat i la realitat ens ha demostrat que els somnis només són això, quimeres irrealitzables. Perquè tot era un somni, oi? Revisem què diuen les cròniques...

• El hat-trick del Miquel
• Els mails motivadors de cada dijous
• La celebració del gol contra l'Hermes
• La premonició de l'Espa
• Les faltes directes de l'Andy
• Els whatsapp per l'esperança
• Els gols del Rodri al darrer minut
• Els esmorzars de botifarra amb pebrots
• La rotllana d'abans dels partits
• La rotllana final amb La Montañesa
• El discurs del Boquer al vestidor
• La mantejada als místers
• Les cartolines del Villa
• La victòria final per demostrar que tenim un equip de primera

Doncs resulta que era veritat. Amb esforç i bon humor hem anat fent realitat totes aquestes quimeres impossibles. Totes menys la primera que és mantenir la categoria. I la història l'escriuen els guanyadors. El proper equip de La Salle que arribi a primera no es llegirà les cròniques i no sabrà que abans uns altres havien estat tant a prop d'aconseguir-ho. És dura la lliçó pels nois però els místers han aconseguit convertir-la en una experiència extraordinària que sense dubte els acompanyarà per tota la vida. És cert que no hem assolit l'objectiu, però un guanyador no és més que algú que ha perdut moltes vegades, i cada cop s'ha aixecat i la propera vegada ho ha fet millor. Segur que aquesta lliga ha forjat molts guanyadors.

Potser encara hi ha alguna opció de salvar-nos, si se sanciona alguna altra de les mútiples corrupteles dels nostres rivals tramposos, però això no canviarà el missatge. Si arriba la sort ens haurà trobat treballant, però sinó la vida ens donarà moltes més oportunitats de triomfar. Sobretot als xavals.

Santi Batlle:  

...

Marcel Boquer:  Aquests nens ens diuen fills de puta

Sábado 15 de diciembre de 2007

El sol, enturbiado por la bruma matinal, no lograba contrarrestar el frio intenso en el anillo de la Ronda de Dalt, que rodea el campo del Trinitat Vella. JB (Joan Bautista), jugador del pre-benjamín de LSB, se acercó llorando a la banda en búsqueda de su padre: “papa, papa aquests nens ens diuen fills de puta….”

Sábado 30 de mayo de 2015

Un sol cegador sobrecalienta el verde césped artificial del campo de fútbol de LSB. JB está estirado en el suelo. Ha ido a despejar un balón con la cabeza y se ha encontrado con una bota del contrincante que lo ha dejado tumbado. Pasados unos instantes de incertidumbre, se levanta y se va corriendo a recuperar su posición………

Entre estas pinceladas futbolísticas, reales las dos, han pasado ocho temporadas, ocho!!!

En aquel bisoño equipo pre-benjamín, del que se mantienen una buena parte de jugadores, ha habido bajas y nuevas incorporaciones que han ido conformando el cadete que hemos podido disfrutar este año.

No hablaré de fútbol, ya sabéis que no tengo ni idea. Hablaré de los valores que se pueden ver en este equipo: trabajo, esfuerzo, sacrificio, ilusión, ganas, tesón, compañerismo, amistad…

La lucha contra las vicisitudes y contratiempos la han aprendido con creces durante toda la temporada. El azar puso al equipo en una categoría que no les tocaba. Había que defender la posición a ultranza. Parecía imposible. Nunca antes en LSB se había logrado tamaña gesta…. Y esta temporada, a día de hoy, no lo hemos logrado.

Pero creo no engañar a nadie si digo que padres y equipo técnico (vaya equipo técnico) estamos muy orgullosos de todos y cada uno de ellos.

Han luchado con equipo superiores en horas de entreno, años de fútbol, cuerpos técnicos profesionalizados, agresivas hinchadas y, cuando esto no era suficiente, aderezado con unos cuantos jugadores juveniles entre sus filas. Y han tenido contra las cuerdas a unos cuantos de estos equipos. No se les puede pedir más. Recordarán esta temporada toda su vida.


………..JB, dolorido aun por el fuerte zapatazo, grita con todas sus fuerzas: “Vamos Salle….este partido lo vamos a ganar”. Los 23 jugadores de la plantilla, 11 en el campo y 12 en el banquillo (impresionante), lo creen de verdad……

2-1

El delirio.

Lluita fins al final

Montañesa  2  -  1   La Salle Bonanova

Diumenge a primera hora de la tarda ens trobem tots al camp de la Montañesa amb els ànims al màxim per guanyar al segon classificat de la lliga.

Diumenge a primera hora de la tarda ens trobem tots al camp de la Montañesa amb els ànims al màxim per guanyar al segon classificat de la lliga.

Sabem que no serà fàcil, però tothom, jugadors, entrenadors i familiars tenen esperances cegues en el nostre equip. Només sortir els jugadors al camp els pares ens bolquem a animar-los.

I comença el partit. Ràpidament veiem que la Montañesa no està a segona posició per casualitat, ells tenen alguns jugadors molt bons. Però també veiem que La Salle ha aconseguit aquest any un equip molt compacte que sap patir i en el que cada jugador te molt clar a on ha d’estar per defendre i a on tothom ajuda.

Els grans jugadors de la Montañesa tenen molt bon regat i facilitat de passada, però a la que passen de mig camp es troben que després de un regat, li apareix un o dos jugadors de La Salle que a més d’aturar-lo li tallen la possibilitat de passe.

Així avorrits per la capacitat d’anular-los de La Salle acaben optant per fer el passe llarg des del mig camp. La Salle els manté a ratlla i crea alguna oportunitat fins al minut 30 de la primera part, llavors ells apreten i comencen a crear perill... i els pares patint. Arribem al final de la primera part amb empat.

Comença la segona part amb el Montañesa apretant però sense gaire perill; es comencen aposar nerviosos, ¿potser esperaven que lo seu seria una passejada triomfal?.

Apreten una mica més i als 13 minuts de la segona part aconsegueixen marcar-nos un gol. Es pensen que ja ens tenen enfonsats, però aquest equip de La Salle es el equip que té la moral més forta de tota la lliga. Son capaços de sobreposar-se al cop que suposa el gol i 8 minuts després aconsegueixen igualar el marcador amb un contratac de llibre culminat brillantment per el Villa. Les palmes dels pares treuen fum.

A partir d’aquí ells tornen a apretar i nosaltres defenent ordenadament. ¡¡Quin equip!! Lluitant fins el final i donant-ho tot.

Però al darrer minut del partit i en una jugada nascuda d’un fora de joc de l’extrem esquerra de la Montañesa, aconsegueixen marcar-nos. Quina decepció, això no es el primer cop que ens passa, aquesta temporada no hem tingut sort.

Els jugadors estan enfonsats, i els pares també estem tristos, no ens ho mereixíem.

Potser no mantindrem la categoria, però aquest equip ha millorat moltíssim aquesta temporada, ens hem fet forts, tenim una moral de ferro, hem fet un bloc compacte d’amistat i companyonia. Això no ens ho traurà ningú.

Ànims, ara ens queda el darrer partit que hem de guanyar-lo i ens queda el Cerdanya Cup, que segur que aquest any obtindrem la millor classificació de la història de La Salle.

Endavant Salle!!!!

Treball sense el premi dels punts

La Salle Bonanova  2  -  3   Lloreda

Un cop finalitzat un dels millors partits, o possiblement el millor, jugat al nostre camp, he intentat passar el mal sabor de boca i relaxar-me llegint una estona el diari. A la contra d’aquest, hi havia una interessant entrevista a un pioner de la psicologia esportiva, Timothy Gallwey. He de reconèixer que no tenia ni idea de qui era, però he trobat molt educatiu alguna de les seves asseveracions, “Acabes sent bo en el que practiques”.

Recordant els primers partits de la temporada i veient el d’avui, he pogut comprovar l’assenyat d’aquestes paraules. L’evolució futbolística dels xavals i especialment del joc de l’equip és un fet inqüestionable.

Però, totes les millores no han estat suficients per vèncer a un equip de la part alta de la classificació, i que semblava que es jugava quelcom més que un partit.

L’altre dia em van comentar que les cròniques cada cop eren més llargues; i es cert, cada dia hi ha més coses bones que explicar.

Tot i les dificultats per confeccionar la llista de convocats, segons ens explicava el mister, surt al camp la següent alineació: Sergi Cortés, Balsells, Boquer, Uri, Àlex V, Pol V., Ubach, Carbajo, Livio, Andi, i Miquel V.

Des del primer moment comprovem que el Lloreda no ha vingut a passar el dia de vacances, i que presenten un equip amb molt bon toc de pilota.

El primer tir a porteria és per part nostra als 2’, en Pol V. avisa al rival i l’afició ja comença a intuir un interessant match.

L’equip rival mou molt bé la pilota, però no aconsegueixen passar del mig camp, gràcies al gran treball desenvolupat especialment per Ubach i en Carbajo.

En Miquel V. al 7’ llança una falta perillosa sense conseqüències.

Fins el 8’, el Lloreda no arriba a la nostra porteria.

El partit es desenvolupa sense ocasions clares per part de cap equip; la pressió dels nostres jugadors comença a l’àrea rival, el desgast físic és evident, però es noten les pujades al Tibidabo. El Lloreda no pot jugar la pilota amb comoditat, i ha d’endarrerir la pilota tota l’estona.

Al 20’, es produeix el relleu dels homes de davant Andi i Miquel V. per Villa i Rodri, i del lateral esquerre Pol per Batlle.

Després d’una jugada assajada, originada a partir d’un fora de banda, en el 25’, Villa presenta les seves credencials a l’equip rival, amb una bona oportunitat per inaugurar el marcador.

En el 26’, després d’una jugada similar, la pilota s’estavella en el travesser.

En el 32’, un xoc entre Boquer i el 14 rival, deixa KO al jugador rival. L’entrenador del Lloreda es guanya la targeta groga per saltar al camp sense permís i per escalfar l’ambient sense cap mena de necessitat.

Fins el 37’ no arriba una nova oportunitat per part del Lloreda.

Finalitza la primera part amb un merescut i esperançador 0-0.

La segona part s’inicia amb la incorporació d’en Xavi Cortés, Pol V., Trías i Andi, donant descans a en Batlle, Ubach,Livio i Villa.

L’inici de la segona part comença amb un primer avís seriós del Lloreda als 4’. Però, la desgracia arriba seguidament, en el 5´; el jugador rival número 8, fa un xut des de la banda esquerre fora de l’àrea, i la pilota descriu una trajectòria estranya que enganya al Sergi i s’inaugura el marcador, 0-1.

Els xavals no es desinflen, tot el contrari, augmenten la pressió sobre l’àrea rival, i es produeix una falta molt perillosa a la frontal de l’àrea. Comencen les especulacions, recordem les premonicions d’en Jordi Español la setmana passada, i el fill petit dels Boquer, n’Ignasi, ens diu que farem gol. És el 7’ i Andi es prepara per llançar la falta, i d’un fort xut magistral, la pilota toca al pal i entra a la porteria, imparable. Es fa justícia i arriba el 1-1.

En el 12’, Uri recorre tot el camp amb la pilota controlada, amb una energia descomunal, i força el primer corner al nostre favor.

En el 15’, el mateix Uri força el segon corner. Poder estem veient els millors minuts de la temporada, i el Lloreda no surt del seu camp.

En el 18’, després del llançament d’una nova falta, Uri torna a tenir una claríssima oportunitat de gol, que el porter rival treu miraculosament. S’intueix que el premi del gol no trigarà en arribar.

Seguidament es produeix un nou canvi, entra en Miquel V. per Andi, molt cansat després d’exercir una forta pressió a tota la defensa rival. La pressió de l’equip s’inicia des de la seva posició.

En el 20’, després d’un gran centre d’en Xavi Cortés, en Trías, amb una sang freda digna dels millors jugadors de primera, envia la pilota a l’interior de la porteria. El 2-1 puja al marcador i l’alegria es desboca entre l’afició local.

Les oportunitats continuen, no ens tanquem darrera, encara resten molts minuts per finalitzar el partit.

En el 24’, després d’un gran contraatac conduit per en Rodri, nova oportunitat de gol.

En el 28’, l’àrbitre treu una targeta groga a en Balsells per molestar al porter rival quan volia treure la pilota. La pressió es total i realitzada per tots.

En el 29’, en Miquel V. està punt de fer el 3-1, la pilota ha sortit fora per ben poc i ens ha posat l’ai al cor.

En el 30’, després d’un gran xut d’en Rodri, nova oportunitat de gol.

En el 31’, nou canvi, entren Batlle, Ubach i Livio, per Pol V., Xavi Cortés i Trías.

Però en el 35’, arriba una gerra d’aigua freda, un gran centre des de la banda esquerre es rematada a plaer, amb el cap, pel davanter rival. 2-2. El marcador no reflectia el que estàvem veient al camp.

Aquest equip no es rendeix mai, i en el 36’ en Miquel V. provoca un nou corner. Després d’una nova jugada assajada, provoquem un nou corner. Rondem la porteria rival però sense premi.

En el 38’, després d’executar un nou corner, en Livio amb el cap provoca una nova ocasió de gol, que el rival desfà enviant la pilota a corner.

En el 41’, gran jugada d’en Carbajo que fa lluir al porter rival refusant aquest la pilota a corner.

Suposo que volia oferir un golet per celebrar l’aniversari del seu pare, però no ha pogut ser. De totes formes, en Felip ha d’estar orgullós del gran partit realitzat per aquest jugador. Ha tallat infinitat de pilotes, ha demostrat un poder físic impressionant, ja ens explica el seu pare els “passejos” amb la bici, ha passat la pilota amb un criteri impropi d’un xaval de la seva edat. Per a mi, personifica l’evolució de l’equip.

Però, en el 42’, fora del temps reglamentari, ha arribat el que ningú s’esperava, amb l’únic contraatac del Lloreda ens fan el 2-3. Què cruel és el futbol.

Hem tingut una nova oportunitat després del llançament de falta per part d’en Batlle, però ja no hi havia temps per res més.

Resten dos partits per finalitzar la temporada, i sense fer una valoració final, tot arribarà al seu temps, crec que els xavals han de sentir-se súper orgullosos de la feina que estan realitzant i l’afició agraeix el gran treball que demostren en cada partit. No se’ls pot reprovar absolutament res; qui dona tot el que té, no està obligat a més. Ànims xavals, crec que recordareu aquest any durant molt temps.

De totes formes, el millor de tot és veure a la resta de l’equip, en Cerezo, Terraza, Jos, Berto, Guille, Apa i Salinas, que avui no han pogut saltar al terreny de joc per diferents motius (lesions, rotacions, ...), recolzant als seus companys.

La salvació està difícil però no és impossible, depenem del què facin el Barceloneta i el Catalonia; ara estem a un punt d’assolir el què fins ara cap equip de La Salle ha estat capaç.

Però de ben segur que lluitarem fins l’últim segon.

Ho celebrarem tots plegats el dia 12 o 13 de juny.

Jordi Balsells

El siguiente reto...

El siguiente reto es disfrutar de las tres jornadas restantes y mantener los principios

Ya hemos llegado a la recta final, donde queríamos estar, o mejor dicho donde soñábamos estar. ¿Cuanto pagaríamos por ponernos la camiseta de los chavales alguno de estos tres partidos para salir a jugar?

Lo que pase al final dependerá de muchas cosas, no sólo de nosotros. También de los rivales, de la suerte, de las trampas de los rivales (que las habrá ...), de los "maletines" (que los habrá ...).

Pero pase lo que pase no creo que a nadie se nos olvide este final, por lo que os pido que comencéis ya a felicitar a los chicos por lo que han hecho, que es muy grande, enorme.

El reto que nos marcamos ahora es llegar vivos al último partido. Para ello he diseñado un plan contando con todos los jugadores en las dos próximas e importantes jornadas (las dos son igual de importantes). Voy a mantener mis principios de estos dos años y van a jugar todos los jugadores que se lo merezcan.

Ayer martes hablé con los chavales y les expliqué mi plan de como afrontar los próximos dos partidos. Saldremos muy ofensivos frente al Lloreda y muy defensivos y a la contra en campo de la Montañesa. Para los dos partidos voy a contar con los 22 jugadores, repartiendo minutos en ambos encuentros. Mi intención es que los jugadores que tenga disponibles las dos semanas jugarán un partido u otro, intentando que jueguen todos, si es posible, sumando minutos, un partido entero.

Para poder llevar a cabo mi plan, este sábado habrá jugadores que no vendrán convocados, otros que vendrán y no jugarán y alguno que jugará poco. Para el partido de La Montañesa serán otros jugadores los que no jugarán y me basaré en los jugadores que jueguen menos este sábado.

Con esto quiero deciros que voy a anteponer mis principios de "todos juegan" al de "salvarnos a cualquier precio".

El primer reto es que los 22 chavales, TODOS, disfruten de estos dos partidos. Y el segundo reto es llegar vivos a la última jornada.

Los chicos el martes apoyaron de forma unánime mi plan. Y estoy seguro que la "afición" también me apoyará.

Este sábado a las 13:30h comienza el reto, y necesitamos más afición que nunca.

Ganaremos todos y conseguiremos la salvación, hacerme caso. Creer en los chavales. Yo creo ciegamente en ellos.

Mou

De mica en mica s'omple la pica

Trajana  2  -  2  La Salle Bonanova
.

L'ambient era el de les grans ocasions. Als supporters habituals s'hi afegia el doctor Ferran que últimament és car de veure, l'Espa pare, el Javi fill, el Valdano, el Víctor Planas i el consabut delegat federatiu. A les 10 estàvem tots al peu del canó per animar els nostres. Tots? No, la mare de l'Andy estava donant voltes amb moto per Sant Adrià a la recerca del ditxós estadi.

Hem començat amb lleugera superioritat, tant al camp com a la grada, i alguns amb el reforç energètic de les botifarres amb pebrot del bar de davant. Al camp la superioritat no es traduïa en ocasions reals, però el trident Rodri-Livio-Andy ha trepitjat àrea vàries vegades mentre que ells s'han limitat a fer algun xut llunyà que no inquietava a un Xavi molt concentrat. Això si, el camp era gran i el sol apretava, així que al minut 20 el míster ha començat les rotacions amb un doble canvi que ha resultat decisiu: entren Terry i Villa per Ubach i Andy. Poc després el Jordi Carbajo, immens al mig camp, ha recuperat una pilota i l'ha enviat llarga cap al Villa que l'ha controlat amb el cap amb la força justa per quedar-se sol davant del porter i afusellar-lo. Magistral.

La cosa semblava ben encarada perquè el rival no semblava tenir forces per doblegar la fèrria defensa encapçalada pels colossals Oriol i Marcel, i molt ben reforçada pel Cerezo, Jos i Balsells. Però a manca de deu minuts ha arribat el primer córner i en el primer desajust defensiu ens han empatat en jugada assajada. Tornàvem a començar.

La resta de la primera part ha transcorregut sense grans ocasions, però a la segona hem tornat a sortir més endollats, i al minut 3 ja hem provocat una falta prop de l'àrea. L'Espa ha vaticinat "això és gol". Per posar a prova la veracitat de la informació li hem preguntat per on entraria i ell ha respost amb total seguretat que per l'esquerra. I l'Andy l'ha sentit, l'ha enviat a l'esquerra... i l'ha clavat! Mentrestant la Cristina seguia donant voltes amb la moto sense poder aplaudir el golàs del seu fill.

Però la història s'ha repetit. Sense crear veritable perill, al minut quinze han encertat a enviar una pilota llarga i el ràpid 10 ens ha guanyat l'esquena. Segon desajust defensiu i segon gol en contra. Quedaven 25 minuts per l'esperança. Estem amb moral guanyadora i tots teníem al cap els dos gols recents del Rodri al darrer minut. Efectivament, els propers minuts ens hem atansat a l'àrea i hem tingut alguna ocasió clara, sobretot en un ú contra ú de l'Andy que el porter ha tapat molt bé. Però els minuts passaven i el gol no arribava. A sobre l'àrbitre xiulava fora de joc al menor dubte i probablement s'ha equivocat en alguna de les escapades, sobretot del Villa, que tenien tota la pinta de gol. És cert que repartia els errors pels dos costats, però naturalment això perjudica al que porta la iniciativa, que en aquest cas érem nosaltres.

En canvi als darrers minuts, potser encegats per l'afany de marcar, hem descuidat una mica la defensa i fins i tot hem vist perillar l'empat. Concretament hem empassat saliva quan al darrer minut un rival ha caigut dins l'àrea. Però els nois asseguren que ha estat un "piscinazo", i l'àrbitre hi ha estat d'acord. Després d'això ja només hi ha hagut temps perquè arribés la Cristina i l'àrbitre xiulés el final.

En fi, partit emocionant, viscut amb intensitat però amb total correcció tant al camp com a la grada. Sent honestos, veníem amb aspiracions de fer un pas de gegant, i ens hem hagut de conformar amb un passet de formiga, però aquests són els que ens han dut fins aquí i que al final poden valer el seu pes en or. La dinàmica dels darrers partits segueix sent extraordinària. Hem de pujar fins al sisè classificat per trobar un equip que la superi.

Ens queden tres finals, i toca estudiar l'excel del Batlle. El míster ja ha avançat que el proper partit amb el Lloreda és guanyable, i amb tot el que ha aconseguit fins ara no hi ha qui s'atreveixi a dur-li la contrària. Ells van segons i s'hi juguen l'ascens, però si allà ja els vam fer sortir els colors no dubto que a casa nostra també hauran de suar la cansalada... o la botifarra amb pebrots.

P.D. Fotos del Javi

80 minuti a La Salle é molto lungo... a volte, troppo lungo

La Salle  3 -  3  Can Buxeres

O lo que suponen dos minutos de relajación tras 84 de juego intenso...

¡Qué grandes que son nuestros hijos! ¡Y qué grandes entrenadores tienen!

RETO CONSEGUIDO: 10 de 9 !!

En la jornada 21 teníamos 10 puntos, y la salvación estaba en 17. Eran 7 puntos los que nos separaban del milagro. Ahora afrontamos la jornada 27 en zona de salvación, con 20 puntos, remontanto 7 puntos a los rivales. ¿Alguien se lo imaginaba?

¿Cuales han sido los motivos de la remontada?

• La derrota contra el Bellvitge fue un punto de inflexión para todos 
• La charla de Bielsa
• La fe e ilusión de los 22 jugadores en cada entreno y cada partido
• La unión del equipo
• La intensidad con la que se juega cada minuto
• El cambio en la dinámica de los resultados
• ¿Hemos conseguido algo? Si, ya podemos decirlo. Ya podemos estar contentos de haber llegado hasta aquí. Desconozco lo que pasará, pero nadie nos va a quitar las alegrías de poder llegar hasta el final luchando por la salvación.

El punto del sábado es buenísimo. Cierto es que tres puntos eran mejor que uno, pero en la vida nunca hay que lamentarse de lo ya hecho. Hay que aprender de los errores, pero no lamentarse, y por tanto hay que verlo de forma positiva. Los partidos no acaban hasta que pita el arbitro. También le pasó el sábado al Catalonia. Ellos ganaban en el 78 y en dos minutos recibieron dos goles. Esos tres puntos que perdieron son también de oro para nosotros.

Quedan cuatro partidos, de los que seguramente podremos perder uno y quizás otro. Ahora sí que dejo hacer quinielas a quien quiera. Yo tengo la mia, y dice que nos salvaremos. ¿Que dice la vuestra?

Empieza otro reto. Vamosss !!!

Mou