dilluns, 22 de desembre del 2014
diumenge, 21 de desembre del 2014
dilluns, 15 de desembre del 2014
Gran equip
Hermes 2 - 0 La Salle Bonanova
Dissabte 13/12/14, 19:00 hores, partit en horari atípic per nosaltres, però no per els equips grans. Poder, algú més que nosaltres, també creu que el nostre és un equip gran. És l’horari de màxima audiència a les televisions, per això, jugàvem a aquella hora. Però, els responsables de la retransmissió televisiva, amb el luxòmetre a la mà, decideixen que amb la intensitat llumínica del camp és impossible retransmetre el partit. El cronista també demana disculpes per endavant, perquè és més què possible que tampoc hagi vist moltes coses, i no dic res de l’àrbitre, perquè com diu el tòpic, no m’agrada parlar dels arbitres.
Mentre els jugadors es preparen, el personal que transporta als mateixos, es concentra en un indret molt ben condicionat per evitar l’elevada humitat de Montgat.
Anem a comentar el partit. A priori jugàvem contra un altre equip de “l’altre lliga”, però vist el que vam veure dissabte, ja no parlaré, aquest any, mai més de “l’altre lliga”, perquè aquests xavals han demostrat que es mereixen estar a primera, i aquesta és la seva lliga.
Comença el partit amb la següent alineació: Àlex Salinas, porter cedit, no sé si relacionat amb els Salinas de Bilbao, però s’ha comportat com aquells grans porters del nord; Guillermo Jordi, actuant com a capità; Marcel Boquer; Carlos Cerezo; Josep Solervicens; Xavi Batlle; Pablo Terraza; Jordi Carbajo; Alejandro Rodríguez; Livio Bonatti i Andy Mortola.
Des del inici podem observar que la concentració dels nostres jugadors és la idònia per a jugar a futbol, segueixen fil per randa les instruccions del mister. La veritat és que no se dir quin va segon a la classificació, si ells o nosaltres, fins que en un córner al minut 12, ens marquen el primer gol. Aquest no puja al marcador, però més tard descobrim que si funciona el rellotge els guarismes del lluminós no es mouen. Aquest gol no ha pertorbat la moral dels xavals, continuen treballant amb una elevada intensitat.
Al minut 21, es produeix el primer dels moviments a la banqueta, que s’anirien succeint al llarg del partit. Surten en Trías, Uri i Berto, en substitució de Cere, Terry i Andy.
Intercanviem ocasions clares de gol, 25’ Batlle i 35’ Rodri, amb paradons espectaculars del nostre porter cedit, a destacar la del 31’. Finalitza la primera part amb el resultat de 1-0.
A la segona part, tornen a sortir en Terry i en Andy, en substitució de Trías i Berto. En un ràpid contraatac de l’equip rival, el dorsal 39 en el minut 5, i en una posició més que dubtosa marca el segon gol. Disculpem a l’àrbitre per la poca visibilitat comentada a l’iniciar la crònica.
Podíem témer una nova golejada, però avui l’equip no s’ha enfonsat. Al minut 8, entren en Berto, en Livio i en Balsells, que recull el braçalet de capità, al ser substituït en Guille. Avui no volem que ningú no es torni a emportar una pilota per fer-nos un hat-trick, i tornem a intercanviar ocasions claríssimes de gol amb intervencions memorables de l’Àlex Salinas.
Es van produint més canvis a l’alineació, i com a agradable sorpresa surt en Villa en posicions atacants. Ho va donar tot i una mica més, i va tenir les seves oportunitats. Però, l’ocasió més clara va ser un travesser després d’un magnífic xut d’en Livio.
Es va perdre una batalla, però si es treballa amb aquesta intensitat segur que guanyarem la guerra.
A ningú no ens agrada perdre, però si és d’aquesta manera, m’importa molt poc el resultat puntual d’un partit, perquè sé el que guanyaran aquests xavals amb les lliçons que poden aprendre amb el tarannà d’aquest gran equip.
I per finalitzar, tres coses:
Jordi Balsells
Dissabte 13/12/14, 19:00 hores, partit en horari atípic per nosaltres, però no per els equips grans. Poder, algú més que nosaltres, també creu que el nostre és un equip gran. És l’horari de màxima audiència a les televisions, per això, jugàvem a aquella hora. Però, els responsables de la retransmissió televisiva, amb el luxòmetre a la mà, decideixen que amb la intensitat llumínica del camp és impossible retransmetre el partit. El cronista també demana disculpes per endavant, perquè és més què possible que tampoc hagi vist moltes coses, i no dic res de l’àrbitre, perquè com diu el tòpic, no m’agrada parlar dels arbitres.
Mentre els jugadors es preparen, el personal que transporta als mateixos, es concentra en un indret molt ben condicionat per evitar l’elevada humitat de Montgat.
Anem a comentar el partit. A priori jugàvem contra un altre equip de “l’altre lliga”, però vist el que vam veure dissabte, ja no parlaré, aquest any, mai més de “l’altre lliga”, perquè aquests xavals han demostrat que es mereixen estar a primera, i aquesta és la seva lliga.
Comença el partit amb la següent alineació: Àlex Salinas, porter cedit, no sé si relacionat amb els Salinas de Bilbao, però s’ha comportat com aquells grans porters del nord; Guillermo Jordi, actuant com a capità; Marcel Boquer; Carlos Cerezo; Josep Solervicens; Xavi Batlle; Pablo Terraza; Jordi Carbajo; Alejandro Rodríguez; Livio Bonatti i Andy Mortola.
Des del inici podem observar que la concentració dels nostres jugadors és la idònia per a jugar a futbol, segueixen fil per randa les instruccions del mister. La veritat és que no se dir quin va segon a la classificació, si ells o nosaltres, fins que en un córner al minut 12, ens marquen el primer gol. Aquest no puja al marcador, però més tard descobrim que si funciona el rellotge els guarismes del lluminós no es mouen. Aquest gol no ha pertorbat la moral dels xavals, continuen treballant amb una elevada intensitat.
Al minut 21, es produeix el primer dels moviments a la banqueta, que s’anirien succeint al llarg del partit. Surten en Trías, Uri i Berto, en substitució de Cere, Terry i Andy.
Intercanviem ocasions clares de gol, 25’ Batlle i 35’ Rodri, amb paradons espectaculars del nostre porter cedit, a destacar la del 31’. Finalitza la primera part amb el resultat de 1-0.
A la segona part, tornen a sortir en Terry i en Andy, en substitució de Trías i Berto. En un ràpid contraatac de l’equip rival, el dorsal 39 en el minut 5, i en una posició més que dubtosa marca el segon gol. Disculpem a l’àrbitre per la poca visibilitat comentada a l’iniciar la crònica.
Podíem témer una nova golejada, però avui l’equip no s’ha enfonsat. Al minut 8, entren en Berto, en Livio i en Balsells, que recull el braçalet de capità, al ser substituït en Guille. Avui no volem que ningú no es torni a emportar una pilota per fer-nos un hat-trick, i tornem a intercanviar ocasions claríssimes de gol amb intervencions memorables de l’Àlex Salinas.
Es van produint més canvis a l’alineació, i com a agradable sorpresa surt en Villa en posicions atacants. Ho va donar tot i una mica més, i va tenir les seves oportunitats. Però, l’ocasió més clara va ser un travesser després d’un magnífic xut d’en Livio.
Es va perdre una batalla, però si es treballa amb aquesta intensitat segur que guanyarem la guerra.
A ningú no ens agrada perdre, però si és d’aquesta manera, m’importa molt poc el resultat puntual d’un partit, perquè sé el que guanyaran aquests xavals amb les lliçons que poden aprendre amb el tarannà d’aquest gran equip.
I per finalitzar, tres coses:
- Felicitar a tota la defensa, més d’un jugador rival somniarà durant algun temps amb vosaltres, heu fet baixar la mitjana golejadora a més d’un.
- Donar la benvinguda a en Sergi Ubach. Ja torna a estar entre nosaltres. Welcome!
- Dimecres, quant aneu a la catedral catalana del futbol, transmeteu aquesta força a l’Espanyol.
Jordi Balsells
diumenge, 30 de novembre del 2014
A los de nuestra liga ya les hemos ganado
Turó de la Peira 2 - 3 La Salle
Desde el tablón de anuncios del bar del Municipal Turó de la Peira Michael Jordan nos daba la receta del éxito. Y la verdad es que le ha correspondido a su tocayo Miquel Verdaguer ponerle la guinda a un estupendo partido: Miquel ha metido los tres goles que, a falta del de verdad, han iluminado el primer partido que ganamos esta temporada.
El día no estaba para muchas alegrías: problemas para aparcar (aunque a este cronista se lo han puesto como a Fernando VII: gracias, Felip), cielo plomizo, campo que ya empieza a notar los años, lluvia intermitente de barrillo, convocatoria temprana dominical, exámenes trimestrales...
Pues como si no. Hemos salido al ataque. Sin complejos. Teníamos que ganar.
Alineación inicial: Sergi Cortés, Àlex Villabona, Jordi Balsells, Jordi Carbajo, Xavi Batlle, Oriol, Àlex, Miquel y Pol Verdaguer, Andy y Livio.
Comienzo muy agresivo de los locales y de gran intensidad por parte de nuestros aguerridos jugadores. Tanto, que a los dos minutos ya sacábamos una falta en la frontal del área peirinista.
No obstante, los locales estaban dispuestos a vender caro el partido y también presionaban de lo lindo. Eso sí, su número 9, de posición palomero, tampoco ha conseguido recibir balones de peligro como pretendía (supongo) el míster local. Todo ello gracias a una defensa excepcional comandada por Àlex Villabona y el señor de área, Sergi Cortés.
Pero nuestro míster, cuando va al ataque, vaya si lo hace: la línea de defensa en la mitad del campo y la de ataque casi a medio camino de la portería rival.
Y en esto que nos llega el primer Whatsapp de Mireia preguntando que cómo van. Y, llenos de orgullo y satisfacción, le contestamos que Miquel ya ha hecho el primero, golazo en jugada personal.
El equipo funcionaba, defendiendo casi siempre sin hacer falta, subiendo y bajando acompasadamente cuando tocaba y desbaratando los intentos locales. Mucha intensidad para mantener la pelota en campo ajeno... controlándola nuestros jugadores. Y con contínuas instrucciones del Míster que pedía caramelitos hacia el final del partido para aguantar la garganta.
Y así como hacia el minuto 17, Jordi Carbajo le hace un pase con precisión milimétrica como él sabe a Miquel Verdaguer y él, como Jordan, a enchufarla. 0-2. Esta vez, el Whatssap de Mireia fue ligeramente posterior al gol...
Tras este primer cuarto de partido tan fructífero, había que controlar la pelota, pero sin dejar de ir al ataque. Y un saque de córner no se convirtió en gol por poco, ya que tocó el segundo palo.
El Turó intentaba contraatacar, pero la defensa recuperaba los balones una y otra vez y, si no, para eso estaba Sergi Cortés.
Y seguíamos atacando y consiguiendo córners y manteniendo posesión, pero sin conseguir marcar otro gol.
Y en estas van y nos pitan un penalty rigurosísimo, de éstos que al árbitro le dan tanta vergüenza que no saca ni tarjeta ni nada. Y, aunque Sergi Cortés adivinó que lo lanzarían hacia su izquierda, la bola se fue tan a la esquina que no llegó a poderla despejar. 1-2.
Pero seguíamos al ataque, esta vez un pase de Livio a Andy que estaba a punto de regalarnos el tercero.
Los tureños comenzaban a perder los nervios y el árbitro amonestaba, verbalmente, al entrenador local que estaba comenzando a protestarlo todo en plan faltón.
Todavía, poco antes del descanso, un gran pase de Pol Verdaguer a dentro del área estaba a punto de ser rematado de cabeza por Miquel. Pero no, el tercero vendría luego.
Lo del efecto campo debe ser lo que explica que el árbitro, al filo del descanso, se comiese con guarnición un penalty, prefiriendo pitar eso, el descanso.
En el segundo tiempo entraban Miquel y Pol Àlex Verdaguer, Sergi, Berto, Oriol, Livio, Xavi Batlle, Villa, Marcel, Xavi Cortés y Jordi Balsells.
Y seguíamos con ganas, Pol tocaba una falta que chutaba a puerta Villa y, tras el rechace de la defensa, se metían Berto y Oriol... y conseguíamos un córner. Y faltas en la frontal del área que Pol tiraba con picardía... pero sin conseguir evitar al portero. Y luego Pol Verdaguer y Berto lo volvían a intentar poco después.
Hacia el minuto 7 entraba Alejandro por Oriol y Guille por Jordi Balsells.
Al poco, el árbitro le sacaba una tarjeta amarilla a Xavi Cortés, que tampoco era para tanto, más que nada para ver si calmaba a la hinchada local que dedicaba cariñosos recuerdos a su familia y elogiosos comentarios a su arreglo capilar.
Alejandro comenzaba a por la banda, marca de la casa, aunque sólo conseguía forzar córner. Berto hacía de las suyas presionando al portero y a los defensas e intentando recuperar balones en el área contraria aunque hoy el gol se le resistía.
Y entonces vino el golazo. Alejandro recuperaba un balón en defensa que, tras driblar a varios locales, le pasaba por la banda derecha a Miquel, que hacía la gran cabalgada para, finalmente, lanzar cruzado y meter el balón rebasando al portero y rozando el poste izquierdo. Lástima no haberme llevado la cámara de vídeo...
Todavía un cambio: entraba Josep por Xavi Cortés.
Volvía Oriol al campo sustituyendo a Livio, quizá para sosegar el partido y asegurar el resultado.
Sin embargo, los del Turó seguían intentándolo y un gran centro de uno de sus delanteros era rematado aparentemente con la mano (quizá divina cual Maradona) por otro de ellos y nos metía presión con un 2-3.
Lo seguíamos intentando al reducirse la diferencia: Berto chutaba espectacularmente, tras zafarse de dos defensas, que se iba ligeramente alto. También Oriol quería ampliar diferencias con una volea espectacular desde el centro del campo, que a duras penas conseguía controlar el portero local.
Al filo del final del partido se lesionaba un jugador local que no podía ser cambiado por haber agotado su entrenador los 3 cambios posibles. Quizá el árbitro podía haberse apiadado de ellos, que se quedaban con 10 jugadores, pero es que tanto recuerdo familiar y alusiones capilares le debían haber endurecido su corazón. Es lo que tiene eso de meterse con el colegiado tan insistentemente.
El partido terminaba con un 2-3 que, aunque nos sabía a poco, nos daba derecho a 3 puntitos de golpe, llevándonos al puesto décimocuarto, en esta escalada agónica hacia la permanencia.
Enhorabuena a José María y Xavi por un partido tan intenso y por quitarse (quitarnos) la espinita de no haber ganado hasta ahora. Ahora, a ganar más partidos, que nos faltan 18 puntos.
... Y, por supuesto, enhorabuena al equipo por seguir el espíritu de Michael Jordan. No importa lo que fallemos, hay que seguirlo intentando hasta que las cosas salgan bien, aceptando la responsabilidad y no viniéndose abajo cuando no salen.
Fotos: Cortesía de Guillermo Jordi Sr.
Desde el tablón de anuncios del bar del Municipal Turó de la Peira Michael Jordan nos daba la receta del éxito. Y la verdad es que le ha correspondido a su tocayo Miquel Verdaguer ponerle la guinda a un estupendo partido: Miquel ha metido los tres goles que, a falta del de verdad, han iluminado el primer partido que ganamos esta temporada.
El día no estaba para muchas alegrías: problemas para aparcar (aunque a este cronista se lo han puesto como a Fernando VII: gracias, Felip), cielo plomizo, campo que ya empieza a notar los años, lluvia intermitente de barrillo, convocatoria temprana dominical, exámenes trimestrales...
Pues como si no. Hemos salido al ataque. Sin complejos. Teníamos que ganar.
Alineación inicial: Sergi Cortés, Àlex Villabona, Jordi Balsells, Jordi Carbajo, Xavi Batlle, Oriol, Àlex, Miquel y Pol Verdaguer, Andy y Livio.
Comienzo muy agresivo de los locales y de gran intensidad por parte de nuestros aguerridos jugadores. Tanto, que a los dos minutos ya sacábamos una falta en la frontal del área peirinista.
No obstante, los locales estaban dispuestos a vender caro el partido y también presionaban de lo lindo. Eso sí, su número 9, de posición palomero, tampoco ha conseguido recibir balones de peligro como pretendía (supongo) el míster local. Todo ello gracias a una defensa excepcional comandada por Àlex Villabona y el señor de área, Sergi Cortés.
Pero nuestro míster, cuando va al ataque, vaya si lo hace: la línea de defensa en la mitad del campo y la de ataque casi a medio camino de la portería rival.
Y en esto que nos llega el primer Whatsapp de Mireia preguntando que cómo van. Y, llenos de orgullo y satisfacción, le contestamos que Miquel ya ha hecho el primero, golazo en jugada personal.
El equipo funcionaba, defendiendo casi siempre sin hacer falta, subiendo y bajando acompasadamente cuando tocaba y desbaratando los intentos locales. Mucha intensidad para mantener la pelota en campo ajeno... controlándola nuestros jugadores. Y con contínuas instrucciones del Míster que pedía caramelitos hacia el final del partido para aguantar la garganta.
Y así como hacia el minuto 17, Jordi Carbajo le hace un pase con precisión milimétrica como él sabe a Miquel Verdaguer y él, como Jordan, a enchufarla. 0-2. Esta vez, el Whatssap de Mireia fue ligeramente posterior al gol...
Tras este primer cuarto de partido tan fructífero, había que controlar la pelota, pero sin dejar de ir al ataque. Y un saque de córner no se convirtió en gol por poco, ya que tocó el segundo palo.
El Turó intentaba contraatacar, pero la defensa recuperaba los balones una y otra vez y, si no, para eso estaba Sergi Cortés.
Y seguíamos atacando y consiguiendo córners y manteniendo posesión, pero sin conseguir marcar otro gol.
Y en estas van y nos pitan un penalty rigurosísimo, de éstos que al árbitro le dan tanta vergüenza que no saca ni tarjeta ni nada. Y, aunque Sergi Cortés adivinó que lo lanzarían hacia su izquierda, la bola se fue tan a la esquina que no llegó a poderla despejar. 1-2.
Pero seguíamos al ataque, esta vez un pase de Livio a Andy que estaba a punto de regalarnos el tercero.
Los tureños comenzaban a perder los nervios y el árbitro amonestaba, verbalmente, al entrenador local que estaba comenzando a protestarlo todo en plan faltón.
Todavía, poco antes del descanso, un gran pase de Pol Verdaguer a dentro del área estaba a punto de ser rematado de cabeza por Miquel. Pero no, el tercero vendría luego.
Lo del efecto campo debe ser lo que explica que el árbitro, al filo del descanso, se comiese con guarnición un penalty, prefiriendo pitar eso, el descanso.
En el segundo tiempo entraban Miquel y Pol Àlex Verdaguer, Sergi, Berto, Oriol, Livio, Xavi Batlle, Villa, Marcel, Xavi Cortés y Jordi Balsells.
Y seguíamos con ganas, Pol tocaba una falta que chutaba a puerta Villa y, tras el rechace de la defensa, se metían Berto y Oriol... y conseguíamos un córner. Y faltas en la frontal del área que Pol tiraba con picardía... pero sin conseguir evitar al portero. Y luego Pol Verdaguer y Berto lo volvían a intentar poco después.
Hacia el minuto 7 entraba Alejandro por Oriol y Guille por Jordi Balsells.
Al poco, el árbitro le sacaba una tarjeta amarilla a Xavi Cortés, que tampoco era para tanto, más que nada para ver si calmaba a la hinchada local que dedicaba cariñosos recuerdos a su familia y elogiosos comentarios a su arreglo capilar.
Alejandro comenzaba a por la banda, marca de la casa, aunque sólo conseguía forzar córner. Berto hacía de las suyas presionando al portero y a los defensas e intentando recuperar balones en el área contraria aunque hoy el gol se le resistía.
Y entonces vino el golazo. Alejandro recuperaba un balón en defensa que, tras driblar a varios locales, le pasaba por la banda derecha a Miquel, que hacía la gran cabalgada para, finalmente, lanzar cruzado y meter el balón rebasando al portero y rozando el poste izquierdo. Lástima no haberme llevado la cámara de vídeo...
Todavía un cambio: entraba Josep por Xavi Cortés.
Volvía Oriol al campo sustituyendo a Livio, quizá para sosegar el partido y asegurar el resultado.
Sin embargo, los del Turó seguían intentándolo y un gran centro de uno de sus delanteros era rematado aparentemente con la mano (quizá divina cual Maradona) por otro de ellos y nos metía presión con un 2-3.
Lo seguíamos intentando al reducirse la diferencia: Berto chutaba espectacularmente, tras zafarse de dos defensas, que se iba ligeramente alto. También Oriol quería ampliar diferencias con una volea espectacular desde el centro del campo, que a duras penas conseguía controlar el portero local.
Al filo del final del partido se lesionaba un jugador local que no podía ser cambiado por haber agotado su entrenador los 3 cambios posibles. Quizá el árbitro podía haberse apiadado de ellos, que se quedaban con 10 jugadores, pero es que tanto recuerdo familiar y alusiones capilares le debían haber endurecido su corazón. Es lo que tiene eso de meterse con el colegiado tan insistentemente.
El partido terminaba con un 2-3 que, aunque nos sabía a poco, nos daba derecho a 3 puntitos de golpe, llevándonos al puesto décimocuarto, en esta escalada agónica hacia la permanencia.
Enhorabuena a José María y Xavi por un partido tan intenso y por quitarse (quitarnos) la espinita de no haber ganado hasta ahora. Ahora, a ganar más partidos, que nos faltan 18 puntos.
... Y, por supuesto, enhorabuena al equipo por seguir el espíritu de Michael Jordan. No importa lo que fallemos, hay que seguirlo intentando hasta que las cosas salgan bien, aceptando la responsabilidad y no viniéndose abajo cuando no salen.
Fotos: Cortesía de Guillermo Jordi Sr.
diumenge, 23 de novembre del 2014
Roda de premsa
Esto se arregla ganando el domingo próximo.
Sin duda la derrota de hoy duele mucho. A mi el que más como responsable del equipo, de la alineación, de los cambios, de la táctica, del sistema de juego, de todo lo que no funciona.
Llevábamos dos partidos con una actitud diferente dentro y fuera del campo. Lo de hoy no cambia nada. No hay que bajar la cabeza.
Ya avisé que la primera es diferente. Menospreciarla es perder el partido. Son clubs donde fichan y discriminan a los que no tienen nivel muy alto.
El nuestro equipo tenemos otra forma de verlo. Somos 20 jugadores. Hoy han vuelto a jugar 17. Un error? No lo considero un error, pero si que eso dificulta tener una continuidad en el juego. Soy consciente, pero voy a seguir trabajando con la idea de salvarnos con 20 jugadores, no con 11.
Nos hace falta una victoria, como sea, por el bien de todos, de los 20. La semana que viene jugamos contra el Turó de La Peira, un rival directo. Ganar supone cuatro cosas: la primera es esa victoria que se nos resiste, la segunda es conseguir cumplir el tercer ciclo de partidos, incluso con un punto de más. La tercera es el golpe positivo de moral que eso puede suponer para el equipo, y en cuarto lugar le quitamos 3 puntos a un rival directo, que incluso pueden ser 4 puntos si dependemos del golaverage al final de temporada.
Por tanto, el domingo que viene tenemos una final y la vamos a ganar. Para ello necesitamos ganas, confianza, intensidad y olvidar la derrota de hoy. Con el tiempo veréis que esta liga se divide en dos grupos. Hemos de luchar en nuestro grupo, y estamos a tiempo.
Hay que seguir entrenando y trabajando. Sólo pido a los chavales que sigan confiando en mi. Nos vamos a salvar seguro, no tengo ninguna duda. Yo confío en ellos.
Esta temporada va a ser muy grande, hacerme caso. Sólo hemos tropezado, nada más.
El domingo ganaremos todos.
Gracias.
Sin duda la derrota de hoy duele mucho. A mi el que más como responsable del equipo, de la alineación, de los cambios, de la táctica, del sistema de juego, de todo lo que no funciona.
Llevábamos dos partidos con una actitud diferente dentro y fuera del campo. Lo de hoy no cambia nada. No hay que bajar la cabeza.
Ya avisé que la primera es diferente. Menospreciarla es perder el partido. Son clubs donde fichan y discriminan a los que no tienen nivel muy alto.
El nuestro equipo tenemos otra forma de verlo. Somos 20 jugadores. Hoy han vuelto a jugar 17. Un error? No lo considero un error, pero si que eso dificulta tener una continuidad en el juego. Soy consciente, pero voy a seguir trabajando con la idea de salvarnos con 20 jugadores, no con 11.
Nos hace falta una victoria, como sea, por el bien de todos, de los 20. La semana que viene jugamos contra el Turó de La Peira, un rival directo. Ganar supone cuatro cosas: la primera es esa victoria que se nos resiste, la segunda es conseguir cumplir el tercer ciclo de partidos, incluso con un punto de más. La tercera es el golpe positivo de moral que eso puede suponer para el equipo, y en cuarto lugar le quitamos 3 puntos a un rival directo, que incluso pueden ser 4 puntos si dependemos del golaverage al final de temporada.
Por tanto, el domingo que viene tenemos una final y la vamos a ganar. Para ello necesitamos ganas, confianza, intensidad y olvidar la derrota de hoy. Con el tiempo veréis que esta liga se divide en dos grupos. Hemos de luchar en nuestro grupo, y estamos a tiempo.
Hay que seguir entrenando y trabajando. Sólo pido a los chavales que sigan confiando en mi. Nos vamos a salvar seguro, no tengo ninguna duda. Yo confío en ellos.
Esta temporada va a ser muy grande, hacerme caso. Sólo hemos tropezado, nada más.
El domingo ganaremos todos.
Gracias.
Mou
Sever correctiu
La Salle 0 - 8 Unificació Bellvitge
El nostre Karanka, el nostre segon entrenador, poder havia tingut un malson i per això havia decidit anar-se’n de viatge, ha elegit el millor cap de setmana per mantenir el bon gust de boca de l’últim partit.
Avui teníem un partit difícil amb un rival de l’altre lliga, el Unificació Bellvitge (UB), amb 20 gols a favor. Després dels dos últims partits, tots crèiem que avui podia venir la primera victòria de la temporada.
Comença el partit amb la següent alineació: Sergi Cortés, Josep Solervicens, Alex Villabona, Marcel Boquer, Jordi Balsells, Alejandro Rodríguez, Guillermo Jordi, Pablo Terraza, Jordi Carbajo, Livio Bonatti i Alex Bertolin.
Les primeres sensacions són bones, comencem tenint la pilota i s’inicien els primers atacs a la porteria orientada al Tibidabo. En Rodri arrel d’un xut de falta, fa el primer tir del partit entre els tres pals. Tot i què la falta era indirecta, el rival sembla que es desperti i als 10’ ens avisa de la seva existència.
Arrel d’una sèrie d’errors arriba el primer gol visitant, minut 11. Paguem molt cara la primera badada.
El mister reacciona redistribuint la defensa, canvi de posició dels laterals, per veure si podíem assecar al 11 rival.
Ja no juguem tant alegres, i el rival comença a trobar-se còmode dins el terreny de joc. Un primer córner de l’UB ens fa entrar els pitjors pressentiments. Seguidament ens fan el 0-2, tot i que la defensa ha estat a punt de desviar la trajectòria de la pilota cap a l’interior de la porteria.
A partir d’aquest moment, els ànims dels jugadors han baixat i han deixat de creure en les seves possibilitats, i en menys de dos minuts arriba el 0-3. El jugador rival 9, havia pres les mides de la nostra defensa i marca el 0-4 abans de la primera mitja hora. En menys de sis minuts tres gols.
Continua el partit amb menys intensitat, ja estava tot dit i decidit. Avancem metro a metro, però sense crear perill. En Berto semblava en Gary Cooper, sol davant el perill.
Abans de finalitzar la primera part, en Villa treu una pilota que entrava per cinquena vegada dins la porteria. I per acabar la festa, el senyor col·legiat ens pita un penal en contra molt rigorós. S’ha fet justícia i amb una bufada d’en Sergi, la pilota acaba al núvols. Fi de la primera part.
Comença la segona part, amb la incorporació d’en Xavi Batlle, Oriol Pascual, Alex Trias, Xavi Cortés, Carlos Cerezo i Andy Mortola. UB treu la pilota de centre i ens clava el 0-5 des del mig camp. No havia vist res igual des d’alevins. No sé que havien parlat a la mitja part, però un començament així segur que desmoralitza fins i tot als seguidors de l’Alcoyano.
De totes formes, l’equip té les seves oportunitats, en Livio al minut 8, en Trias al llançament d’una falta, i després d’una gran jugada. Però està vist, que avui no ens surt res.
Volem ser més ofensius, i es produeix un nou canvi, entren de nou en Marcel i en Terri per Villa i Berto. En Villa cedeix el braçalet de capità a en Cerezo.
Una altra cantada ens consta el 0-6. No sé si la coral en la que canta en Santi Batlle desafina tant. El rival poc més fa en aquests segons 20 minuts, però cada cop que arribava a la nostra àrea, un gol que pujava al marcador.
Nou canvi, surten en Balsells i en Guille per Rodri i en Livio, i en Andy passa endavant. Lluita i es baralla amb tothom, però tampoc té la recompensa del gol de l’honor. Com diria José Maria García, agalles no li falten i posa damunt el terreny de joc, tot el que ha de posar-se.
Una altra contra del rival i arriba el 0-7, i per acabar el festival, gran gol d’un jugador molt baixet (3), 0-8.
Al minut 38, llancem el nostre primer córner, però també sense conseqüències.
Per fi acaba el malson, i ara a estudiar per els exàmens trimestrals, i a treballar per jugar un gran partit el proper diumenge contra un rival de la nostra lliga.
Molts ànims i a continuar treballant. Penseu que l’objectiu encara està a les vostres mans, o millor dit, a les vostres cames i als vostres caps
Jordi Balsells
El nostre Karanka, el nostre segon entrenador, poder havia tingut un malson i per això havia decidit anar-se’n de viatge, ha elegit el millor cap de setmana per mantenir el bon gust de boca de l’últim partit.
Avui teníem un partit difícil amb un rival de l’altre lliga, el Unificació Bellvitge (UB), amb 20 gols a favor. Després dels dos últims partits, tots crèiem que avui podia venir la primera victòria de la temporada.
Comença el partit amb la següent alineació: Sergi Cortés, Josep Solervicens, Alex Villabona, Marcel Boquer, Jordi Balsells, Alejandro Rodríguez, Guillermo Jordi, Pablo Terraza, Jordi Carbajo, Livio Bonatti i Alex Bertolin.
Les primeres sensacions són bones, comencem tenint la pilota i s’inicien els primers atacs a la porteria orientada al Tibidabo. En Rodri arrel d’un xut de falta, fa el primer tir del partit entre els tres pals. Tot i què la falta era indirecta, el rival sembla que es desperti i als 10’ ens avisa de la seva existència.
Arrel d’una sèrie d’errors arriba el primer gol visitant, minut 11. Paguem molt cara la primera badada.
El mister reacciona redistribuint la defensa, canvi de posició dels laterals, per veure si podíem assecar al 11 rival.
Ja no juguem tant alegres, i el rival comença a trobar-se còmode dins el terreny de joc. Un primer córner de l’UB ens fa entrar els pitjors pressentiments. Seguidament ens fan el 0-2, tot i que la defensa ha estat a punt de desviar la trajectòria de la pilota cap a l’interior de la porteria.
A partir d’aquest moment, els ànims dels jugadors han baixat i han deixat de creure en les seves possibilitats, i en menys de dos minuts arriba el 0-3. El jugador rival 9, havia pres les mides de la nostra defensa i marca el 0-4 abans de la primera mitja hora. En menys de sis minuts tres gols.
Continua el partit amb menys intensitat, ja estava tot dit i decidit. Avancem metro a metro, però sense crear perill. En Berto semblava en Gary Cooper, sol davant el perill.
Abans de finalitzar la primera part, en Villa treu una pilota que entrava per cinquena vegada dins la porteria. I per acabar la festa, el senyor col·legiat ens pita un penal en contra molt rigorós. S’ha fet justícia i amb una bufada d’en Sergi, la pilota acaba al núvols. Fi de la primera part.
Comença la segona part, amb la incorporació d’en Xavi Batlle, Oriol Pascual, Alex Trias, Xavi Cortés, Carlos Cerezo i Andy Mortola. UB treu la pilota de centre i ens clava el 0-5 des del mig camp. No havia vist res igual des d’alevins. No sé que havien parlat a la mitja part, però un començament així segur que desmoralitza fins i tot als seguidors de l’Alcoyano.
De totes formes, l’equip té les seves oportunitats, en Livio al minut 8, en Trias al llançament d’una falta, i després d’una gran jugada. Però està vist, que avui no ens surt res.
Volem ser més ofensius, i es produeix un nou canvi, entren de nou en Marcel i en Terri per Villa i Berto. En Villa cedeix el braçalet de capità a en Cerezo.
Una altra cantada ens consta el 0-6. No sé si la coral en la que canta en Santi Batlle desafina tant. El rival poc més fa en aquests segons 20 minuts, però cada cop que arribava a la nostra àrea, un gol que pujava al marcador.
Nou canvi, surten en Balsells i en Guille per Rodri i en Livio, i en Andy passa endavant. Lluita i es baralla amb tothom, però tampoc té la recompensa del gol de l’honor. Com diria José Maria García, agalles no li falten i posa damunt el terreny de joc, tot el que ha de posar-se.
Una altra contra del rival i arriba el 0-7, i per acabar el festival, gran gol d’un jugador molt baixet (3), 0-8.
Al minut 38, llancem el nostre primer córner, però també sense conseqüències.
Per fi acaba el malson, i ara a estudiar per els exàmens trimestrals, i a treballar per jugar un gran partit el proper diumenge contra un rival de la nostra lliga.
Molts ànims i a continuar treballant. Penseu que l’objectiu encara està a les vostres mans, o millor dit, a les vostres cames i als vostres caps
Jordi Balsells
diumenge, 16 de novembre del 2014
La otra liga tampoco es para tanto
Sistrells 2 - 2 La Salle
La foto que amablemente nos pasó Sandra tras el partido describe mejor que ninguna otra. Jugábamos contra los terceros de nuestro grupo, en su casa: no sólo tenían a la afición local (bastante correcta, ciertamente), sino que también sabían lo que suponía jugar por la tarde con el sol de cara a la hora de comienzo y una hora después. Pero el equipo jugó como una piña sin apenas fisuras, creciéndose en las dificultades y sin escatimar esfuerzos.
El míster nos regaló una alineación inicial bastante más ofensiva que en otras ocasiones: Sergi Cortés, Villa, Rodri, Oriol, Miquel Verdaguer, Àlex Trias, Pol Verdaguer, Andy, Carlos Cerezo, Livio y Xavi Cortés.
Y la alineación no decepcionó, en un campo de parecidas dimensiones al de La Salle, por lo que no teníamos la excusa de que hubiese que correr de más.
Y salimos a atacar y a presionar arriba no con uno, si no con casi todo el equipo... y dejamos solos a Andy y a Sergi atrás y el sol nos jugó la primera mala pasada: un balón bombeado que Andy intentaba despejar prácticament a ciegas y Sergi Cortés, también a ciegas, no acertaba a bloquear se convertía en el primer gol de los locales a los pocos minutos de empezar. Parecía que la mala suerte se cebaba en nuestro equipo.
Pero esta jornada queríamos algo más, a pesar de las incursiones por la banda izquierda de Sebas, el ídolo local, nuestro equipo presionaba continuamente arriba: Miquel Verdaguer, Xavi Cortés y Alejandro hacían un trabajo agotador que no les permitía hilvanar jugadas tan fácilmente como podían esperar.
Y esta labor de presión daba fruto: un saque de banda de Andy (que se quitaba la espinita) iba directamente a la cabeza de Miquel Verdaguer que, de soberbio testarazo, lo mandaba al interior de la portería rival. 1-1 y volvíamos a empezar casi de cero. Y sólo era el minuto 6.
El resto de la primera parte pareció condicionada por este arranque vertiginoso: presión arriba para que no pudieran salir con facilidad y, aunque Sebas, el ídolo local, se escapaba de vez en cuando con peligro, no volvió a mancillar la portería que Sergi Cortés y una aguerrida defensa guardaban aunque fuese contra el astro rey en contra. Parecía que todo el trabajo de ataque estaba centrado en el número 11, Sebas, el ídolo local (¿lo había dicho ya?). No obstante tuvimos un susto hacia el minuto 20 un susto en forma de saque de córner, sacado entre Sergi, Alejandro y Oriol un gol que parecía ya cantado.
El número 4 del Sistrells repetía continuos y precisos pases a la delantera (Sebas). No parecían elaborar mucho más sus jugadas, pero este tipo de jugadas les han debido dar frutos en anteriores partidos.
Pero nuestro equipo respondía con velocidad y contundencia, recuperando balones siempre que era posible y, sobre todo, presionando a los locales. Éstos comenzaron a tirar de malas artes como hacer la falta y luego hacerse los doloridos. El número 5, en una de éstas, recibió la primera tarjeta del partido, tras una falta de juzgado de guardia a Miquel Verdaguer.
A diferencia con otras ocasiones, el míster cambiaba hacia el minuto 27 a toda la delantera, seguramente con intención de darles descanso, entrando Berto, Pol Verdaguer, Pablo y Xavi Batlle. Berto volvía a su tradicional función de acoso a cualquier balón que se moviese por el campo de los locales, sacando algunos frutos en forma de córners a nuestro favor que, sin embargo, no conseguíamos transformar en dianas, ante una defensa local que se mostraba intratable.
Y vuelta a repetir lo mismo pero en nuestro área: los dos equipos metidos en nuestro área para intentar rematar un córner que Sergi Cortés, con reflejos de lince ibérico y nervios de acero, controlaba sin aparentes problemas. El Sistrells intentaba meter balones en el área, en la esperanza de que Sebas u otro nos repitiesen el agujero, sin éxito en el resto de primera parte.
En la segunda parte entraban Marcel Boquer y Jordi Balcells para reforzar la defensa, que había tenido bastante trabajo. Al poco volvía Alejandro al campo en sustitución de Xavi Cortés. El míster había planteado una carrera con varias paradas, como diría el compañero Lobato.
Y en estas comenzaron los síntomas de miopía (y canguelo) del colegiado, que se tragaba un penalty a Alejandro (luego vinieron más).
Miquel Verdaguer volvía al campo para mantener la presión arriba... pero Sebas se nos volvía a escapar y casi conseguía hacernos el segundo gol. Pero ahí estaba Sergi Cortés para quitarle los humos, prácticamente sin despeinarse.
Nuevo penalty, esta vez a Alejandro, que el árbitro no tenía a bien conceder, aunque una falta posterior ya no la pudo esconder. Ni que decir tiene que la afición lasaliana protestó la inacción del colegiado y de algo serviría para conseguir que pitara esa falta. Otro penalty claro a Miquel Verdaguer sólo terminaba en saque de córner.
El míster volvía a mover el banquillo (casi parecía la NBA) y volvía a entrar Àlex Trias y Berto.
Y aunque no nos pitaba los penalties, por lo menos sí que sacaba tarjetas frente a las marrulleras acciones de los jugadores del Sistrells. Lo que no impedía un contraataque de los locales que nos hacían el 2-1 y parecían sentenciar el partido a la media hora de la segunda parte.
Pero allí estaba Marcel Boquer para, tras un saque de falta, empatar el partido. Cada vez que visita Badalona (ciudad hermana) él marca gol. La celebración del mismo fue espectacular, con la grada tronando y todos los jugadores, entrenadores incluidos, abrazados en la esquina del campo. Emocionante la piña que formaron todos unidos.
El partido parecía agonizar cuando Alejandro, desde el centro del campo, levantó la mirada y vió al portero local adelantado. Un chut-vaselina, marca de la casa, pasaba rozando (por fuera) el palo de la portería local. Si llega a entrar se viene la grada abajo.
El partido ya no dio para mucho más: le mantuvimos la cara durante todo el tiempo a unos locales superiores (según la clasificación) y todavía nos trajimos un punto para casa.
Ya no vamos los últimos. Este partido puede ser el comienzo de la remontada hacia la permanencia en primera división.
dissabte, 8 de novembre del 2014
L'arenga del míster dóna els seus fruits
La Salle 0 - 0 Europa
Avui finalitzava el segon cicle de tres partits. No era el millor moment per assolir l’objectiu fixat pel Mister. El dia es presentava ennuvolat amb previsions de pluja i jugaven contra un dels equips de l’altra lliga, sisè classificat amb 16 gols a favor.
S’inicia el partit amb la següent alineació: Sergi Cortés, Jordi Balsells, Oriol Pascual, Marcel Boquer, Alex Verdaguer, Guillermo Jordi, Alex Villabona, Pol Verdaguer, Pablo Terraza, Miquel Verdaguer i Alex Bertolin.
La primera bona senyal és que l’envergadura dels nostres jugadors és superior a la dels rivals.
La disposició del nostre equip impedeix que el rival tingui la pilota amb comoditat, i a més a més, ja no té la possessió amb el percentatge d’anteriors partits. No arribaven a la porteria amb massa perill. En tota la primera part, únicament he comptabilitzat una ocasió clara.
Suposo que la xerrada del Mister el dimarts, ha servit per a què els xavals creguin amb les opcions i les capacitats de l’equip.
Avui he vist la millor primera part del que portem de temporada, amb molt ordre, criteri, concentració i anticipació. Per primer cop aquesta temporada, no ens han ficat cap gol a la primera part.
Canvi al mig camp, Alex Trias per Pablo Terraza.
S’han tingut diverses oportunitats per foradar la porteria contraria, algunes de molt clares, però la pilota no ha volgut entrar.
Finalitza la primera part amb un esperançador 0 – 0
Durant la mitja part no ha parat de ploure i he pensat que el Mister ja no volia actuar com a Mou sinó com a Clemente, i volia que la pilota anés més ràpida per aprofitar-nos de la nostra millor forma física.
S’inicia la segona part amb varis canvis a l’alineació, entren Andi Mortola, Carlos Cerezo, Xavi Batlle i Xavi Cortés
La dinàmica del partit és similar a la primera part, no hi ha ocasions clares per cap dels dos equips. Però, la lesió d’en “Boquerauer”ens obliga a redibuixar l’equip. El nostre capità Alex Villabona deixa la posició al mig camp per afermar la defensa. També surt Alejandro Rodríguez i augmenta la verticalitat de l’equip.
Aguantem bé les envestides de l’Europa, en Berto té un parell de bones oportunitats per inaugurar el marcador, a l’igual que en Uri, després d’un corner al nostre favor.
Al final del partit l’Europa ens ha tancat dins el nostre camp, amb algunes ocasions de gol, però sempre desbaratades per una gran defensa. I si passaven la defensa es trobaven un gran porter.
Finalitza el partit amb 0 – 0. Resultat just. Primer partit sense encaixar cap gol, molt treballat i ben plantejat i executat.
Jordi Balsells
Avui finalitzava el segon cicle de tres partits. No era el millor moment per assolir l’objectiu fixat pel Mister. El dia es presentava ennuvolat amb previsions de pluja i jugaven contra un dels equips de l’altra lliga, sisè classificat amb 16 gols a favor.
S’inicia el partit amb la següent alineació: Sergi Cortés, Jordi Balsells, Oriol Pascual, Marcel Boquer, Alex Verdaguer, Guillermo Jordi, Alex Villabona, Pol Verdaguer, Pablo Terraza, Miquel Verdaguer i Alex Bertolin.
La primera bona senyal és que l’envergadura dels nostres jugadors és superior a la dels rivals.
La disposició del nostre equip impedeix que el rival tingui la pilota amb comoditat, i a més a més, ja no té la possessió amb el percentatge d’anteriors partits. No arribaven a la porteria amb massa perill. En tota la primera part, únicament he comptabilitzat una ocasió clara.
Avui he vist la millor primera part del que portem de temporada, amb molt ordre, criteri, concentració i anticipació. Per primer cop aquesta temporada, no ens han ficat cap gol a la primera part.
Canvi al mig camp, Alex Trias per Pablo Terraza.
S’han tingut diverses oportunitats per foradar la porteria contraria, algunes de molt clares, però la pilota no ha volgut entrar.
Finalitza la primera part amb un esperançador 0 – 0
Durant la mitja part no ha parat de ploure i he pensat que el Mister ja no volia actuar com a Mou sinó com a Clemente, i volia que la pilota anés més ràpida per aprofitar-nos de la nostra millor forma física.
S’inicia la segona part amb varis canvis a l’alineació, entren Andi Mortola, Carlos Cerezo, Xavi Batlle i Xavi Cortés
Aguantem bé les envestides de l’Europa, en Berto té un parell de bones oportunitats per inaugurar el marcador, a l’igual que en Uri, després d’un corner al nostre favor.
Al final del partit l’Europa ens ha tancat dins el nostre camp, amb algunes ocasions de gol, però sempre desbaratades per una gran defensa. I si passaven la defensa es trobaven un gran porter.
Finalitza el partit amb 0 – 0. Resultat just. Primer partit sense encaixar cap gol, molt treballat i ben plantejat i executat.
Jordi Balsells
dilluns, 3 de novembre del 2014
Nuestra liga también es difícil
Sant Andreu 2 - 1 La Salle
![]() |
Foto: Luis Terraza |
Esto de jugar en primera no es
ningún camino de rosas. Está más que claro. Este sábado jugábamos con el equipo
que nos aventaja en 8 puestos en la clasificación… a pesar de sólo tener 3
puntos. Se supone que debía ser un adversario a nuestra altura… no eran más
altos, pero si más sólidos. Sus tres puntos los habían conseguido ganándole a
domicilio al Can Buxeres, otro equipo de nuestra liga.
Estadio de fútbol impresionante
el del Sant Andreu que, sin duda, había conocido épocas mejores.
La alineación inicial era algo
atípica: Sergi en la portería; en la defensa: Carlos Cerezo, Marcel, Oriol y
Jordi Balcells; Alex Villabona de pivote defensivo para conectar con la media;
en el centro Livio y Pol Verdaguer; en el ataque: Xavi Cortés y Àlex Bertolín.
Varios estaban tocados y Miquel Verdaguer causaba baja por prescripción facultativa.
El partido comenzó con ataques
por parte de La Salle. A unos cinco minutos una jugada iniciada por Pablo, pase
a Xavi Cortés y éste a Berto no llegaba a inaugurar el marcador por poco. Unos
minutos más tarde, un pase de Pablo a Livio tampoco conseguía acertar en la
diana.
Sin embargo, con el pase de los
minutos, el Sant Andreu se iba haciendo con el control del campo, desbaratando
el desgaste de nuestros delanteros. Pases precisos y recepción controlada.
Mientras tanto, nosotros dejábamos de atacar para pasar a defendernos.
El domingo pasado, el entrenador
del Sant Andreu asisitió al primer tiempo del partido contra L’Hospitalet: y
pudo presenciar los tres goles de saque de corner que nos hicieron los locales.
Algo debió apuntarse porque en el minuto 17 nos hacían el primer gol… de saque
de córner.
Nuestros aguerridos jugadores lo
seguían intentando, pero los del Sant Andreu parecían llevar una marcha más y
se anticipaban a los pases. Y en el minuto 21 nos hacían el 2-0 en una
arrancada por la izquierda, fruto de un despiste en la defensa, driblando a
Sergi Cortés y cruzando la pelota, mientras que un delantero que se había
zafado de su marca se encargaba de asegurar el gol.
Lo seguíamos intentando, incluso
hacia el minuto 25 Pol Verdaguer hacía un prodigioso lanzamiento (fruto de una
falta) que hubiese entrado por la esquina de la portería local si no hubiese
estado tan atento el portero. Pol seguiría haciendo de las suyas, como un
centro a Berto, bien situado en el área, que sin embargo no pudo marcar.
En la segunda parte (cuando según
el guión, atacamos de verdad) entraban Alejandro y Guille de laterales
izquierdo y derecho. Y seguíamos teniendo oportunidades, como una de mano de
Villa. Pero la pelotita no entraba.
Y lo peligroso era que el
inevitable planteamiento más ofensivo de la segunda parte, dejaba huecos en la
defensa. Pero ahí estaba Sergi Cortés imponiendo su ley: no recibiría ningún
gol más.
Alejandro lo intentaba con una
vaselina (un poco forzada) que sorprendía al portero pero no conseguía entrar
entre los tres palos.
Tuvo que ser un córner, lanzado
por Pol Verdaguer, Guille estaba atento y bien colocado, haciendo el gol del
honor al filo del final del partido.
Nuestra liga también es difícil,
vaya si lo es.
diumenge, 26 d’octubre del 2014
Not too bad
Hospitalet 12 - 0 La Salle
Fa uns anys viatjava sovint a Irlanda i vaig tenir la sort d’establir-hi unes relacions molt cordials. La imatge que m’ha quedat és arribar a l’aeroport de Dublin i preguntar-los “How are you?”, i ells respondre amb una forta encaixada “Not too bad”. La cara rosada i el somriure d’orella a orella estava dient que podia haver-hi crisi i dificulats, però que ells conservaven l’alegria de viure i l’energia per lluitar i sortir-se’n.
I això és important. Qui lluita i es manté ferm en les conviccions, tard o d’hora obté resultats. És difícil fer-ho entendre a nois de 15 anys, i segur que al míster li està costant mantenir el caliu tal com ha començat la temporada, però a veure si entre tots aconseguim que no abaixin els braços.
El rival venia amb una mitjana de gols tant imponent com el seu camp, i avui ha millorat encara més les estadístiques. Però això no ens ha de preocupar. Avui més que mai el marcador era secundari, i el que compta és aprendre el màxim de l’experiència. Pot semblar difícil amb tanta diferència de gols i de joc, però no deixen de ser 80 minuts on hem fet coses bones i dolentes, i de totes se’n poden obtenir àrees de millora. Per exemple, com és que ens han fet més gols de córner que en tot l’any passat? Com és que ens han fet tants gols als darrers cinc minuts com en tota la primera part? Per què al final se'ns ha fet tant gran el camp si físicament estem molt bé?
Realment, a la primera part els hem contingut relativament bé, tot i mantenir-se la maledicció dels dos gols en els primers minuts. Però a partir d’aquí hem aturat l’hemorràgia, almenys pel que fa als gols, perquè en el joc seguien manant i el míster s’ha vist obligat a posar un doble pivot per contenir-los. Així hem arribat al descans amb “només” tres gols en contra, tots de córner. Sembla estrany que uns nois de la mateixa alçada aconseguissin rematar tots els centres. Segur que aquí hi ha una feina important d'un equip de primera, i no dubto que els tècnics sabran analitzar-la per contrarrestar-ho la propera vegada i, per què no, per aplicar-ho nosaltres en atac.
Però deixant de banda aquest detall, el resultat de la primera part parla bé del nostre ordre defensiu tenint en compte que teníem davant jugadors amb molta classe que se n’anaven amb facilitat de l’un contra un i per tant requerien ajudes constants entre els companys.
La segona part ha estat més greu, almenys pel que fa al resultat. Hem renunciat al doble pivot per tornar a jugar amb dues puntes. Això ens ha donat certa presència a davant, sense arribar a inquietar-los gaire, i en canvi a darrera ens han trobat l’esquena amb molta facilitat i han acabat golejant-nos a plaer.
Alguns nois no han entès la tàctica, però forma part del que dèiem al principi de mantenir-se ferm en les conviccions. Aquest any hem apostat per un sistema nou, i com qualsevol canvi tardarà un temps a donar resultats. Si ens quedem a la nostra “zona de comfort” podem aspirar a encaixar la meitat dels gols en partits com el d’avui però no descobrirem l’antídot per desencallar aquells partits igualats que l’any passat se’ns escapaven per poc.
Bé, perdoneu la vena filosòfica. És que des de la temporada passada que no feia cap crònica i tenia el mono. En vista de l’èxit, el Sergi se’n torna cap a Anglaterra però amenaça amb tornar a finals d’any. No dubto que tindrem uns quants punts més i mantindrem els 36 en el punt de mira. See you!
Fa uns anys viatjava sovint a Irlanda i vaig tenir la sort d’establir-hi unes relacions molt cordials. La imatge que m’ha quedat és arribar a l’aeroport de Dublin i preguntar-los “How are you?”, i ells respondre amb una forta encaixada “Not too bad”. La cara rosada i el somriure d’orella a orella estava dient que podia haver-hi crisi i dificulats, però que ells conservaven l’alegria de viure i l’energia per lluitar i sortir-se’n.
I això és important. Qui lluita i es manté ferm en les conviccions, tard o d’hora obté resultats. És difícil fer-ho entendre a nois de 15 anys, i segur que al míster li està costant mantenir el caliu tal com ha començat la temporada, però a veure si entre tots aconseguim que no abaixin els braços.
El rival venia amb una mitjana de gols tant imponent com el seu camp, i avui ha millorat encara més les estadístiques. Però això no ens ha de preocupar. Avui més que mai el marcador era secundari, i el que compta és aprendre el màxim de l’experiència. Pot semblar difícil amb tanta diferència de gols i de joc, però no deixen de ser 80 minuts on hem fet coses bones i dolentes, i de totes se’n poden obtenir àrees de millora. Per exemple, com és que ens han fet més gols de córner que en tot l’any passat? Com és que ens han fet tants gols als darrers cinc minuts com en tota la primera part? Per què al final se'ns ha fet tant gran el camp si físicament estem molt bé?
Realment, a la primera part els hem contingut relativament bé, tot i mantenir-se la maledicció dels dos gols en els primers minuts. Però a partir d’aquí hem aturat l’hemorràgia, almenys pel que fa als gols, perquè en el joc seguien manant i el míster s’ha vist obligat a posar un doble pivot per contenir-los. Així hem arribat al descans amb “només” tres gols en contra, tots de córner. Sembla estrany que uns nois de la mateixa alçada aconseguissin rematar tots els centres. Segur que aquí hi ha una feina important d'un equip de primera, i no dubto que els tècnics sabran analitzar-la per contrarrestar-ho la propera vegada i, per què no, per aplicar-ho nosaltres en atac.
Però deixant de banda aquest detall, el resultat de la primera part parla bé del nostre ordre defensiu tenint en compte que teníem davant jugadors amb molta classe que se n’anaven amb facilitat de l’un contra un i per tant requerien ajudes constants entre els companys.
La segona part ha estat més greu, almenys pel que fa al resultat. Hem renunciat al doble pivot per tornar a jugar amb dues puntes. Això ens ha donat certa presència a davant, sense arribar a inquietar-los gaire, i en canvi a darrera ens han trobat l’esquena amb molta facilitat i han acabat golejant-nos a plaer.
Alguns nois no han entès la tàctica, però forma part del que dèiem al principi de mantenir-se ferm en les conviccions. Aquest any hem apostat per un sistema nou, i com qualsevol canvi tardarà un temps a donar resultats. Si ens quedem a la nostra “zona de comfort” podem aspirar a encaixar la meitat dels gols en partits com el d’avui però no descobrirem l’antídot per desencallar aquells partits igualats que l’any passat se’ns escapaven per poc.
Bé, perdoneu la vena filosòfica. És que des de la temporada passada que no feia cap crònica i tenia el mono. En vista de l’èxit, el Sergi se’n torna cap a Anglaterra però amenaça amb tornar a finals d’any. No dubto que tindrem uns quants punts més i mantindrem els 36 en el punt de mira. See you!
dissabte, 18 d’octubre del 2014
La Salle 1 - 2 Catalonia. Un altre cop per la mínima
Dia assolellat La Salle i tots preparats per a veure una
victòria del nostre equip..., però no ha pogut ser.
El partit ha començat amb un tira i afluixa per part dels
dos equips, sense un clar guanyador. El Catalonia mou millor la pilota, però
nosaltres tenim més verticalitat. Cap dels dos equips es capaç però d’arribar a
la porteria contraria amb claredat.
Al minut 9 un rebot deixa un jugador del Catalònia sol dins
de l’àrea i ens marquen el primer gol, i al minut 16 una gran jugada individual
per l’esquerra del seu número 3 deixa el resultat en 0–2.
Els nostres jugadors, demostrant una gran fortalesa mental,
no es venen a baix i tres minuts més tard el Xavi Cortés marca el 1–2 en
una jugada, que sembla assajada, iniciada en un fora de banda tret des de la banda
contraria.
Celebració del gol dels nostres jugadors
A partir d’aquí i fins el final de la primera part, festival
d’ocasions de La Salle que no som capaços de concretar. Un travesser al minut
20, un parell de 1 contra 1 que acaben sortint fora, i algunes parades de mèrit
del seu porter.
De la segona part pot es pot dir, el Catalonia s’ha dedicat
a mantenir el resultat i La Salle, potser per el cansament, no ha sortir amb la
força de la primera part. Un parell d’ocasions per part de cada equip ben
resoltes per els porters, i poca cosa més.
Tenim un equip molt seriós y molt ben treballat en defensa
(ho demostra el fet que som el 7e equip menys golejat). Per contra ens costa
molt fer gols (som el 13e equip golejador).
Amb la motivació i força mental dels nostres jugadors, si
som capaços de millorar la nostra capacitat per atacar i mantenim la seguretat
defensiva segur que aconseguirem l’objectiu marcat de conservar la categoria.
Ànims!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)