dissabte, 28 de març del 2015

El cinquè manament

La Salle Bonanova  2  -  3  Sistrells


Tinc gravada la imatge dels nois recitant a l’uníson els cinc pecats capitals al sopar de l’any passat, i en particular el darrer “Dar por perdido un partido antes del minuto 80”. I avui han demostrat que a més de saber-se’ls de memòria els tenen interioritzats. Fins al darrer minut hem tingut acorralat un rival que lluita per llocs capdavanters, i que poc es devia esperar que acabaria demanant l’hora al camp del cuer.

El partit ha estat trepidant, d’anada i tornada i amb constants alternatives tant al joc com al marcador, sobretot a la primera part. I això que al principi hem tingut la sensació que venien a menjar-se’ns perquè han sortit en tromba a l’atac. Realment no eren més alts però si que es veien més ràpids i sobretot més forts. Sort que no era un combat de boxa perquè aquí si que ens haurien derrotat per golejada!

Com a conseqüència d’aquesta avalantxa inicial, han arribat vàries vegades amb perill, i ens ha salvat la bona feina defensiva, on destacava la presència inèdita com a central del Xavi Batlle, jugador estilista que ha sabut adaptar-se perfectament a les exigències del guió i s’ha mostrat tant expeditiu com els absents Nunny, Oriol i Balsells. Tot i així finalment ens han guanyat l’esquena i el musculós número 9 ha encetat el marcador.

Aquí s’ha produït la primera sopresa positiva. El gol ha semblat relaxar el rival, començant pel cridaner entrenador que per primera vegada ha pres una mica d’aire. En canvi nosaltres hem començat a tenir presència a dalt i hem comprovat que la defensa era el seu taló d’Aquil·les.

Hem disposat de vàries ocasions, destacant un gol anul·lat per fora de joc justet i una volea impressionant del Villa que ha desviat un defensa evitant el que hauria estat un golàs. I finalment en una falta al mig camp (que ben treballades les tenim!) el Miquel ha prolongat el llançament amb un remat de cap que s’ha colat just pel petit espai que hi havia entre el porter i el pal travesser. Aquí l’entrenador visitant ha tornat a entrar en erupció i no ha parat de bramar contra tothom fins que l’àrbitre l’ha acabat expulsant.

Semblava que havíem fet el més difícil però llavors ha començat la ruleta russa. En dos minuts els rapídissims davanters rivals ens han tornat a guanyar l’esquena i no han perdonat. I en dos minuts l’Alejandro ha rebut una pilota a l’àrea i en una demostració de pundonor s’ha barallat amb els fornits defenses i n’ha tret un penal. Magistral execució del Villa que tornava a posar les taules al marcador.


Així ens n’hem anat al descans amb una sensació molt semblant a la del dia de l’Hospitalet, o fins i tot millor perquè avui havíem remuntat dues vegades el marcador. Abans ens queixàvem que aguantàvem bé amb el zero a zero però quan ens marcaven faltava capacitat de reacció. Doncs portem dos partits seguits demostrant que també som capaços de remuntar.

I hem tornat a sortir sense complexes, amb un trident davant format pels inspirats Berto, Miquel i Alejandro. Fins i tot després ha sortit el Livio, més endarrerit però sempre incissiu, i això és un senyal inequívoc que anàvem pel partit. Ells també ho feien, i han començat a perdre els nervis amb entrades lletges o xuts al cos quan la pilota no estava en joc. Personalment crec que l’àrbitre hauria hagut d’amonestar aquestes jugades per tallar-les d’arrel. Primera per evitar lesions i segona per inculcar els valors que se suposa que l’esport hauria de servir per adquirir.

En un fora de banda a favor, el defensa rival ens ha “donat” la pilota intentant que anés a la cara del nostre jugador, i quan l’hem increpat ha contestat en to burleta “esto es futbol”. No és així, s’ha d’aplaudir la seva competitivitat però a la segona part s’han excedit. Excel·lent actitud dels nostres nois que ni han caigut en provocacions ni s’han arrugat davant les dures entrades. A la grada si que patíem cada cop que el Miquel, que tampoc no coneix la por, anava a una pilota dividida amb el número 4. Més d’un cop han xutat al mateix temps i segur que si hagués estat un meló l’haurien partit per la meitat.

Amb tot això passava el temps i cada cop faltava menys per la proesa. Ells també se n’adonaven i s’ha de reconèixer que han començat a posar setge a la nostra porteria. Així a falta de deu minuts ha arribat un córner que s’hauria pogut incloure perfectament a la pel·lícula “Atrapados en el tiempo”, perquè no sé quantes vegades s'ha repetit l''escena: centrada tancada, tots aguantant la respiració mentre la pilota es passejava prop de la porteria, i finalment un defensa la tornava a enviar a córner. Així fins que no ha estat un defensa sinó un davanter rival qui ha connectat amb la bola i l’ha enviat a dintre.

Els deu minuts finals hem estat fidels al cinquè manament, però no hem aconseguit igualar per tercera vegada el marcador. Un cop més es repeteix la història i no aconseguim arrencar aquests punts que tant necessitem, però no dubto que ho seguirem intentant. Ànims que encara hi ha molts punts en joc i estem demostrant que podem donar guerra a qualsevol. De moment tenim una setmaneta de vacances per llepar-nos les ferides i recuperar forces de cara al tram final. Quan veieu per enèssima vegada la pel·lícula de “Los diez mandamientos”, recordeu la versió particular dels nostres gladiadors...

P.D.: Menció especial pel Javi Fernández junior, que ha demostrat que és tant bo amb la càmera com amb la pilota i ens ha obsequiat amb les magnífiques fotos de la crònica. Podeu veure-les totes al seu dropbox:

https://www.dropbox.com/sh/x0gbiw53n4fa1sc/AAAgsb_9TZotjwWO35KPfRwma?oref=e#/

dimecres, 25 de març del 2015

Good vibrations

Europa C 3 -  1   La Salle Bonanova A



Vuelta de Alejandro Rodríguez a la competición y vuelta de este cronista. Me va a ser difícil mantener la objetividad.
Partido clave para conseguir esos puntos que tan caros nos están saliendo y abandonar los puestos de descenso. En consonancia, un partido con el planteamiento más ofensivo y desinhibido de los que recuerdo.
El Nou Sardenya tiene de todo: parking en el sótano, gradas cubiertas de verdad, dos marcadores electrónicos y un bar donde el olor de la comida quita el sentío. En no mucho tiempo albergará la final de la Copa Catalunya.
Minuto de silencio… por los derechos televisivos. Si lo llego a saber, me traigo la cámara de video.

En la alineación titular: Alex Salinas, Andy, Pablo, Livio, Sergi Ubach, Jordi Carbajo, Guille, Joss, Jordi Balsells, Oriol y Marcel.
Sorprendía lo bajitos que eran algunos de los delanteros del Europa. Lo que pasa es que se movían sin ningún complejo y dominaban la pelota a ras de suelo de manera impecable. A destacar el número 9.
Los primeros minutos, estrategia de contención, pero sólo los primeros minutos. Los primeros 2, concretamente, tras los cuales adelantábamos líneas y Sergi Ubach, desde la derecha de la frontal del área, nos recordaba qué bien que chuta a puerta en cuanto tiene una ocasión. El portero local conseguía in extremis sacar la pelota fuera de la portería, dejándonos con la miel en los labios. 

Como teníamos ganas de más, las líneas presionaban hasta al portero, con todos nuestros jugadores de campo prácticamente en el campo del rival y bajando a defender como un solo hombre, demostrando que suben al Tibidabo a algo más que a hacerse la foto. En cualquier caso, el centro del campo lo dominábamos casi totalmente. A pesar de ello, el Europa no se amilanaba y, con la pelota aún en su defensa y presionada por nuestros jugadores, tenían ya seis jugadores en nuestro campo. Aún así, Sergi Ubach volvía a hacer un alarde de artillero, aunque otra vez sin premio.
La presión sobre el Europa se mantenía (esto no lo recordaba yo de antes…), aunque también el Europa hacía de las suyas. La defensa (heroicos Jordi Balsells, Oriol y Joss, con apoyo de los mediocampistas) se empleaba a fondo sin contemplaciones, como ya nos tienen acostumbrados.
Hacia el minuto 23, José María hacía el primer cambio y daba entrada a Àlex Villa y a Alejandro, que pasaban a posiciones de ataque, dándole descanso a Guille y Andy.
Tanta presión en ambos sentidos resultaba en un córner en nuestra contra (en realidad, más de uno). Este en concreto lo remataba el número 14 del Europa y nos clavaba el primer gol frisando la primera media hora de partido. Seguimos teniendo un problema con los córneres.
El Europa se crecía y sus jugadores pequeñitos volaban con balón y sin balón, requiriendo de la defensa y del portero un trabajo impagable. También La Salle atacaba y Livio seguía probando fortuna chutando sin complejos, con el resto de la formación de ataque presionando a la defensa y el portero europeos.
Pero todavía tocaba esperar. Llegábamos al descanso con 1-0.
En la segunda parte salían al campo Àlex Salinas, Andy, Àlex Villa, Livio, Jordi Carbajo, Àlex Trias, Marcel, Jordi Balsells, Oriol, Sergi Ubach y Alejandro.
El planteamiento ofensivo comenzaba a dar frutos. El tridente RVL (Rodri, Villa y Livio), con balones servidos desde las sufridas líneas de defensa y centro del campo, comenzaba a asediar la portería rival. También Jordi Balsells se apuntaba al ataque y, tras un rechazo de la defensa,  realizaba una habilidosa vaselina al portero… y al larguero, por lo que la pelota no entró. Todo esto, en un par de minutos escasos de la segunda parte. También Trias probaba la artillería, también con un balón rechazado por la defensa local, tras un saque de falta de Alejandro.
Pero, lo que se dice sacar fruto al asedio, tuvo que ser al filo del minuto 6. Entre Alejandro y Villa robaban un balón, le pasaban a Livio que se desmarcaba y quebraba al guardameta, haciendo subir un esperanzador 1-1 al electrónico (ya he dicho que teníamos, no uno, dos marcadores electrónicos). Un par de minutos después, Villa pasaba de tacón a Alejandro que, sin embargo, no llegaba a esconderle la pelota al portero que estaba muy atento. La presión sobre la portería local se mantenía, con combinaciones entre delanteros y mediocampistas, para repetir y hacer subir un patito a nuestra mitad del marcador.
Pero los pequeñitos del Europa corrían mucho, más de la cuenta seguramente. Así en el minuto 14, en un claro fuera de juego, eran los locales los que conseguían el patito. Protestas de nuestro equipo en pleno al colegiado (es un decir…), que se saldan con 3 tarjetas amarillas 3 a Oriol, Trias y Jordi Balsells.
Había que redoblar el asedio a la portería local si queríamos sacar algún punto en el Nou Sardenya y el equipo, ciertamente mosqueado por las dotes operísticas del árbitro, se recomponía y volvía al ataque. Andy salía y Pablo Terraza volvía al campo en el minuto 20.
Nuestra artillería volvía a probar fortuna: Trias y Ubach hacían de las suyas pero sin llegar a inquietar al portero local, muy seguro durante todo el partido.
El míster intercambiaba posiciones: así Villa, que había bregado de lo lindo, pasaba a la defensa y Oriol subía al ataque.
Alexei, un estupendo jugador del Cadete B, entraba en el campo para reforzar el ataque y a los pocos segundos ya marcaba territorio en el área rival, desmarcándose por la derecha, aunque sin fruto.
Sin embargo, la defensa del Europa comenzaba a bombear balones hacia sus delanteros, como forma de romper el asedio. Así el número 10 recibía un balón de oro con el que nos cascaban el tercer gol que, definitivamente, sentenciaba el partido en el minuto 36.
Durante el resto del partido, mantenemos el asedio a la portería rival, pero sin fruto. También por parte del Europa que, no obstante, necesitaba tener a tres jugadores en fuera de juego para intentar incrementar su cuenta de goles. Esta vez el señor colegiado estaba atento e invalidaba la jugada.
Poco más. El equipo juega bien, juega al ataque y no da los partidos por perdidos hasta el último segundo. Seguimos teniendo la cuestión de los córneres en contra pendiente, pero poco más se le puede reprochar.
Lo dicho en el título: “good vibrations”, aunque nos falte aún hacer vibrar la pelota dentro de la portería rival más a menudo.

dissabte, 14 de març del 2015

Un valuós empat i ja tenim dues xifres (10 punts!!!)

La Salle Bonanova -  1   Sant Andreu


Partit avançat a l’horari habitual que comença amb una tromba d’aigua.



Molts pares de La Salle per veure el partit. La pluja fa que ens ajuntem força amb la claca del Sant Andreu, a on la “germana” de la Belen Esteban te una fixació especial amb el Marcel Boquer (ese número 2). El Marcel Boquer pare i la resta de la nostra afició ens ho prenem amb filosofia.

 
En teoria el rival no es de la nostra lliga (vuitens amb 29 punts), però només començar el partit ja es veu que els nostres estan molt endollats i que alguna cosa en podem treure.
De totes formes comencem, com es usual, amb una tàctica bàsicament de contenció. A esperar-los venir i a veure si en un contra-atac aconseguim fer un gol.

¿Repetirem la tàctica del partit amb l’Hospitalet?. Doncs, no; tot i que ells no s’acosten amb gaire perill a la nostra àrea, al minut 18 i fruit d’una jugada amb certa fortuna i un xic de despiste de la nostra defensa el seu 4 acaba marcant un gol.

Però com a tots els partits del nostres mostren la seva moral de ferro i comença un altre match. Fins al final de la primera part pressió agobiant sobre el contrari que es obligat a fer una passa enrere. Ens anem apropant cada cop a la seva porteria i el Sant Andreu només s’acosta en tímids contra atacs.

Comença la segona part igual que la primera i el nostre equip es bolca totalment sobre l’àrea contraria on creem continues ocasions clares de gol. Arrisquem i el Sant Andreu llença perillosos contratacs que entre la defensa i un parell de parades espectaculars del Aparicio aconseguim avortar. Al final, de tant insistir-hi, al minut 15 de la segona part, provoquem penalty amb unes mans clares d’un defensa del Sant Andreu.
 
El Villa executa magistralment el penal, posant-lo fora de l’abast del porter. Empat.



A pesar del gol, el nostre equip segueix pressionant i creant clares oportunitats. Al minut 30 de la segona part, en una jugada excepcional per la dreta creem la més clara oportunitat, llàstima que la pilota li arriba massa endarrerida al Trias que amb una posició molt forçada aconsegueix connectar un xut que acaba sortint fora de molt poc.
Els darrers 10 minuts tornen a ser del Sant Andreu, que gaudeix també d’alguna bona oportunitat, però el electrònic... (perdó, el marcador) ja no es mou mes.
Empat just amb els vuitens. Encara hi ha lliga!!!




Em quedo amb la capacitat de superació i de lluita del nostre equip, i en la reacció de l’entrenador que veient les possibilitats de l’equip ha canviat la tàctica inicial llençant als nostres jugadors a l’atac per aconseguir una victòria que podria haver arribat.

Possiblement la eliminació de la Champions de l’equip de Mourinho ha afectat massa al José Maria.

diumenge, 8 de març del 2015

Progressem adequadament

La Salle Bonanova  0  -  5  Hospitalet


A la convocatòria del dijous el mister ens deia:

“Este sábado jugamos contra el líder en La Salle a las 13:30h. Primero contra colista.

Datos del HOSPITALET:

Líder en solitario con 54 puntos, a 14 del segundo. 18 partidos jugados y todos ganados

84 goles a favor y 4 en contra. Media de casi 5 goles por partido (4,6).

Pues a pesar de todos estos datos, a pesar de ser colistas, y a pesar de tener todo en contra, vamos a venderles MUY caros los puntos. Hemos dedicado los dos entrenos completos a preparar el partido, y si sale bien lo ensayado ...”.


Vist el resultat de la primera volta, un contundent 12-0, pensava que aquestes paraules únicament eren un avís a navegants de la pallissa que ens esperava. Si voleu, en podeu dir home de poca fe.

Com en anteriors cròniques, aquest cop, també he de rectificar els meus pensaments inicials. El nostre equip em sorprèn positivament a cada partit.

L’afició local ha respost massivament per recolzar a l’equip, però l’afició visitant era més nombrosa. La mitjana de visitants per jugador anava en consonància amb la mitjana de gols.

Comença el partit amb la següent alineació: Xavi Aparacio, que reapareixia després d’un any cedit; a la defensa: Jos, Cere, Boquer, Uri i Batlle; al mig camp: Livio, Guille, Ubach i Villa; i en punta, Andy.

L’equip surt al camp sense complexos, no deixant jugar còmodament al rival. La Salle tenia molt clar que havia de fer, i ho ha fet a la perfecció. L’equip rival no devia estar acostumat a sofrir tant per fer un gol. Poder per això, l’afició visitant no parava de cridar. Semblava que lluitessin per aconseguir el liderat. El pes de partit el portava L’H, però sense cap mena de perill. Fins i tot, el primer xut entre els tres pals ha estat nostre. Apa resolia bé els pocs xuts que ens feien, i el primer no ha arribat fins el 7’. Si l’àrbitre hagués xiulat un possible penal a l’Andy encara la incredulitat de L’H hagués estat major; he vist assenyalar la pena màxima en ocasions molt més dubtoses.

Al 20’ es produeix el primer canvi. Surten Balsells, Carbajo, Terry i Berto per Guille, Ubach, Villa i Andy. La disposició i el plantejament de l’equip no canvia. El treball és intens i s’aconsegueix treure de polleguera al rival. Finalitza la primera part, amb un resultat molt merescut, i què ningú s’ho imaginava abans d’iniciar-se el partit. Perdó, poder els nostres jugadors i els misters si ho pensaven.

Dels 18 partits anteriors, únicament en una ocasió L’H no havia marcat un gol al finalitzar la primera part, i en 8 partits abans dels 10’ ja havia aconseguit fer el primer gol.

Comença la segona part amb el mateix equip que havia iniciat el partit, excepte en Jos per Balsells.

El nerviosisme del públic rival es fa evident, i possiblement ho transmeten als seus jugadors. A conseqüència d’una lluita per una pilota, en Boquer s’estampa contra el mur lateral de formigó, ajudat pel jugador rival número 14. Es munta un batibull important entre els aficionats, sense arribar la sang al riu, però quasi, ha faltat poc.

Continua la mateixa tònica d’abans del rifi rafe, i en Villa, al 9’, posa la por a L’H després d’un fort xut què surt fora per molt poc.

L’equip aguanta molt bé fins el 17’, que arriba el 0-1. Ho celebren com si haguessin fet el gol de la final del mundial. Estaven primats?

En menys de un minut arriba el 0-2.

L’equip continua treballant amb un desgast físic impressionat. Al 19’, després d’un rebuig del contrari, precedit d’un córner al nostre favor, quasi arriba el nostre primer gol. Des de la nostra posició ho ha semblat.

Al 20’, nou canvi. Entren Carbajo, Trias i Berto per Guille, Ubach i Andy.

El 0-3 arriba al 29’ després d’una falta i de rebotar la pilota al travesser, i ser més ràpid el 3 rival que la nostra defensa.

Nou canvi, entra en Jos per en Batlle.

El 0-4 arriba des d’un xut de fora de l’àrea. Entra Ubach per Villa. Semblava que s’acabaria així el partit, però en el primer contraatac que fan arriba el 0-5 final. Seguidament, s’acaba el partit i els jugadors esportivament es donen les mans.

Després d’una bona actuació de l’Apa, aquest devia pensar: “He elegido un mal día para debutar”, parodiant la mítica frase de Aterriza cómo puedas.

Un cop més, podem estar molt orgullosos d’aquest equip. Respecte el partit de la primera volta s’ha millorat molt, el progrés és evident. Hem de continuar treballant i els resultats arribaran. I sinó, què més dona, “que nos quiten lo bailado”, s’ha de gaudir del moment, jugar per divertir-se. Aquest equip no abaixa mai els braços i la setmana vinent ho tornaren a provar.



Per continuar progressant adequadament, hem d’aprovar una assignatura pendent: el gol.

Per acabar, la setmana passada em vaig emportar una alegria al comprovar que el nostre benvolgut Jordi Español continua escrivint unes magnifiques cròniques. Les portes estan sempre obertes per quan vulgueu tornar, pare i fill.

Jordi Balsells

dimarts, 3 de març del 2015

From lost to the river

Catalònia  5  -  1   La Salle Bonanova


Abans de res, saludar-vos a tots: segueixo puntualment el bloc i l’evolució de l’equip i em fa il·lusió posar ara quatre ratlles sobre el partit de diumenge.

El primer que m’agradaria fer és situar una mica l’equip dins del conjunt de la categoria per a recordar, ja sé que tots ho sabeu, la dimensió dels rivals respecte a la nostra a l’hora de comparar-nos amb ells.

Per exemple, el rival d’ahir: el CATALONIA, U.B. és un club que té 31 equips (19 La Salle), d’ells 4 cadets, dels quals tres juguen a primera divisió! 

A més, el camp on juga, l’Escola Industrial, està compartit amb dos clubs més: la P.B. Anguera (on juga l’Espa) que té uns altres 29 equips i el DON BOSCO amb 12 equips més. Tot això, escoles a part. Només que fem un número, que segur que el Calafat ens donaria per bo, de 16-17 jugadors per equip, estem parlant d’una “població” de uns 1200 jugadors on triar i remenar. Comparem-ho amb la pedrera del cole...

Així, en els partits importants, poden fer “seleccions” d’aquests nombrosos equips. Dels tres equips del Catalònia Cadet de primera, el “A” (on juguen el Max i el Carlitos Royan) està lluitant al grup 1 per ser el millor segon de la categoria i intentar pujar a preferent, el “B” va cuer del grup 2 (on juga el Pol Basso amb l’Horta) i el donen per insalvable, i el “C”, el del nostre grup, està en zona de perill i han decidit salvar-lo del descens.

Ens va tocar lluitar doncs amb una barreja dels tres equips convenientment reforçat segons les posicions en el camp que ho requerien.

Tot i això vàrem donar molt bona imatge, malgrat les importants baixes, fins ben entrada la segona part en que ens van fer el 3-1, moment en que ja vàrem baixar una mica els braços. Equip sòlid el nostre, reforçat en aquest aspecte per la posició endarrerida del flamant fitxatge, l’Uri, jugador tot força i resistència.

Ells la movien molt bé al peu, amb canvis constants a les dues bandes, però nosaltres tapàvem bé la part final del camp i no els hi deixàvem crear masses jugades clares. En contra, tampoc en generàvem gaires.

Només ens van aconseguir marcar, en tota la primera part, en un rebuig de l’Àlex Salinas a tir de falta que l’ex-lassalià l’Àlex Pujol, més llest que ningú, va rematar al fons de la xarxa arribant primer. Molt educadament, i com havia promès, no va celebrar el gol contra el seu ex-equip.

En la segona part empatem en una jugada similar a rebuig de falta i remat de l’Uri. El partit tornava a començar i creixen les esperances.

Malauradament, ells segueixen movent la seva profundíssima banqueta i pugen un esgraó el ritme de partit. Nosaltres ens anem una mica amunt perquè necessitem els punts i el rival comença a aprofitar els espais que anem deixant darrera. Cau el seu segon als pocs minuts i, en seguida, el tercer. Tot i que queden 20 minuts, la sensació de que ja no hi ha res a fer es fa gran tot i que no es deixa de córrer i lluitar fins el final

En resum, categoria molt complicada pels equips “d’escoles”(els escolapis de Sarrià són cuers al grup 3 de primera també), on es prima el jugar tots per sobre del fitxatges i la formació humana per sobre dels punts.

Però tot i això, l’equip està molt treballat física i tàcticament, enhorabona a tots per això, ara només falta el gol per aconseguir més punts i, ara sí, ja no hi ha quasi temps de reacció.

Com és allò?, “from lost to the river” ;-) Anem a pels partits, arrisquem una mica més que les rivals que ens queden no es juguen pràcticament res. El guanyador de la lliga ja està clar qui és (el rebem aquesta setmana) i encara hem de jugar contra rivals directes: Turó de la Peira i Trajana S.Just.

ÀNIMS, ENCARA ES POT!!!

Jordi “Espa”