Tinc gravada la imatge dels nois recitant a l’uníson els cinc pecats capitals al sopar de l’any passat, i en particular el darrer “Dar por perdido un partido antes del minuto 80”. I avui han demostrat que a més de saber-se’ls de memòria els tenen interioritzats. Fins al darrer minut hem tingut acorralat un rival que lluita per llocs capdavanters, i que poc es devia esperar que acabaria demanant l’hora al camp del cuer.
El partit ha estat trepidant, d’anada i tornada i amb constants alternatives tant al joc com al marcador, sobretot a la primera part. I això que al principi hem tingut la sensació que venien a menjar-se’ns perquè han sortit en tromba a l’atac. Realment no eren més alts però si que es veien més ràpids i sobretot més forts. Sort que no era un combat de boxa perquè aquí si que ens haurien derrotat per golejada!
Com a conseqüència d’aquesta avalantxa inicial, han arribat vàries vegades amb perill, i ens ha salvat la bona feina defensiva, on destacava la presència inèdita com a central del Xavi Batlle, jugador estilista que ha sabut adaptar-se perfectament a les exigències del guió i s’ha mostrat tant expeditiu com els absents Nunny, Oriol i Balsells. Tot i així finalment ens han guanyat l’esquena i el musculós número 9 ha encetat el marcador.
Aquí s’ha produït la primera sopresa positiva. El gol ha semblat relaxar el rival, començant pel cridaner entrenador que per primera vegada ha pres una mica d’aire. En canvi nosaltres hem començat a tenir presència a dalt i hem comprovat que la defensa era el seu taló d’Aquil·les.
Hem disposat de vàries ocasions, destacant un gol anul·lat per fora de joc justet i una volea impressionant del Villa que ha desviat un defensa evitant el que hauria estat un golàs. I finalment en una falta al mig camp (que ben treballades les tenim!) el Miquel ha prolongat el llançament amb un remat de cap que s’ha colat just pel petit espai que hi havia entre el porter i el pal travesser. Aquí l’entrenador visitant ha tornat a entrar en erupció i no ha parat de bramar contra tothom fins que l’àrbitre l’ha acabat expulsant.
Semblava que havíem fet el més difícil però llavors ha començat la ruleta russa. En dos minuts els rapídissims davanters rivals ens han tornat a guanyar l’esquena i no han perdonat. I en dos minuts l’Alejandro ha rebut una pilota a l’àrea i en una demostració de pundonor s’ha barallat amb els fornits defenses i n’ha tret un penal. Magistral execució del Villa que tornava a posar les taules al marcador.
Així ens n’hem anat al descans amb una sensació molt semblant a la del dia de l’Hospitalet, o fins i tot millor perquè avui havíem remuntat dues vegades el marcador. Abans ens queixàvem que aguantàvem bé amb el zero a zero però quan ens marcaven faltava capacitat de reacció. Doncs portem dos partits seguits demostrant que també som capaços de remuntar.
I hem tornat a sortir sense complexes, amb un trident davant format pels inspirats Berto, Miquel i Alejandro. Fins i tot després ha sortit el Livio, més endarrerit però sempre incissiu, i això és un senyal inequívoc que anàvem pel partit. Ells també ho feien, i han començat a perdre els nervis amb entrades lletges o xuts al cos quan la pilota no estava en joc. Personalment crec que l’àrbitre hauria hagut d’amonestar aquestes jugades per tallar-les d’arrel. Primera per evitar lesions i segona per inculcar els valors que se suposa que l’esport hauria de servir per adquirir.
En un fora de banda a favor, el defensa rival ens ha “donat” la pilota intentant que anés a la cara del nostre jugador, i quan l’hem increpat ha contestat en to burleta “esto es futbol”. No és així, s’ha d’aplaudir la seva competitivitat però a la segona part s’han excedit. Excel·lent actitud dels nostres nois que ni han caigut en provocacions ni s’han arrugat davant les dures entrades. A la grada si que patíem cada cop que el Miquel, que tampoc no coneix la por, anava a una pilota dividida amb el número 4. Més d’un cop han xutat al mateix temps i segur que si hagués estat un meló l’haurien partit per la meitat.
Amb tot això passava el temps i cada cop faltava menys per la proesa. Ells també se n’adonaven i s’ha de reconèixer que han començat a posar setge a la nostra porteria. Així a falta de deu minuts ha arribat un córner que s’hauria pogut incloure perfectament a la pel·lícula “Atrapados en el tiempo”, perquè no sé quantes vegades s'ha repetit l''escena: centrada tancada, tots aguantant la respiració mentre la pilota es passejava prop de la porteria, i finalment un defensa la tornava a enviar a córner. Així fins que no ha estat un defensa sinó un davanter rival qui ha connectat amb la bola i l’ha enviat a dintre.
Els deu minuts finals hem estat fidels al cinquè manament, però no hem aconseguit igualar per tercera vegada el marcador. Un cop més es repeteix la història i no aconseguim arrencar aquests punts que tant necessitem, però no dubto que ho seguirem intentant. Ànims que encara hi ha molts punts en joc i estem demostrant que podem donar guerra a qualsevol. De moment tenim una setmaneta de vacances per llepar-nos les ferides i recuperar forces de cara al tram final. Quan veieu per enèssima vegada la pel·lícula de “Los diez mandamientos”, recordeu la versió particular dels nostres gladiadors...
P.D.: Menció especial pel Javi Fernández junior, que ha demostrat que és tant bo amb la càmera com amb la pilota i ens ha obsequiat amb les magnífiques fotos de la crònica. Podeu veure-les totes al seu dropbox:
https://www.dropbox.com/sh/x0gbiw53n4fa1sc/AAAgsb_9TZotjwWO35KPfRwma?oref=e#/