Aquesta tarda ens enfrontàvem a un equip situat a la part alta de la classificació. Un equip nou, no era el de la primera volta, ja que per circumstàncies que desconec han canviat a tot l’equip; els aficionats visitants ens deien que eren el Montgat, però a les samarretes lluïen el nom de Pubilla Casas.
Un altre misteri d’aquesta lliga, tot legal segons paraules del mister.
El què és inadmissible i incomprensible és el tema de les alineacions indegudes per part de molts equips. La Federació Catalana de Futbol hauria d’actuar de forma més taxant per acabar amb aquets fraus. Que podem pensar de les lligues superiors, si al nostre nivell detectem tantes males arts.
La Federació s’hauria de preocupar més d’aquests temes i oblidar-se de tantes poca-soltades, com sortir amb banderoles demanant joc net.
Abans d’iniciar-se el partit, el mister ens explicava que havia posat en pràctica un nou sistema de motivació. Per baixar l’excés d’eufòria que presentaven els xavals, el mister ha decidit deixar-los un temps al vestidor, per a què, en lloc d’una arenga del mister, deixar-los reflexionar i així, un per un, exposar motius per automotivar-se. I vist com s’ha desenvolupat el partit el sistema ha donat els seus fruits i ha estat un èxit.
En una crònica anterior ja havíem dit que era difícil vèncer a un equip que mai es rendeix, i avui ho han demostrat amb fets. Però no ens avancem als esdeveniments.
L’equip presentava moltes baixes, i únicament disposaven de tres recanvis, dos dels quals estaven lesionats.
Saltava al camp la següent alineació: Apa, Xavi Cortés, Cere, Boquer, Uri, Balsells, Batlle, Terri, Livio, Rodri, i Villa.
Comença el partit, i de seguida (2’) avisem a l’equip rival de les nostres intencions i del potencial ofensiu que tenim. L’equip rival també ens avisa que ells no es rendiran fàcilment.
La possessió de la pilota està clarament decantada al nostre favor. Així, en el 7’ li arriba a Villa una pilota a la frontal esquerra de l’àrea rival, i amb una gran temprança es col·loca la pilota, i amb una rosca magistral, la pilota descriu una paràbola que entra inexorablement dins la porteria rival, sense que el porter pugui fer res. Quin gran gol. L’afició local hem pogut gaudir perfectament de la jugada, perquè ens havíem situat davant la línea d’atac de La Salle.
Les oportunitats de La Salle continuen, així en el 10’, nova ocasió de gol per part d’en Livio; en el 15’, després d’una falta perfectament picada per en Xavi Batlle, apareix un incisiu Boquer dins de l’àrea rival.
La immensa pressió exercida per La Salle és tan gran, que l’equip rival no surt del seu camp. Les combinacions entre Rodri, Livio i Villa garanteixen un segon gol aviat. A destacar les oportunitats d’en Livio (19’) i Rodri (25’).
Cada falta picada per en Xavi Batlle significava una possibilitat clara de gol, la més clara, una pilota al travesser després d’un cop de cap d’en Boquer (27’).
En Santi Batlle i en Carlos Villabona no han elegit el millor dia per absentar-se i no gaudir del joc dels seus fills.
En el 28’, el senyor col·legiat no xiula un més què possible penal a en Rodri. Ens han xiulat penals molt menys clars.
En el 30’, fem el primer canvi; entra Alexei Valls, del cadet B, per en Terri.
L’àrbitre continua sancionant totes les petites empentes que fem als jugadors rivals. Hem d’aprendre a fer les faltes que són necessàries, i evitar cometre faltes sense sentit. Així evitem regalar la pilota al rival.
En el 35’, després d’una nova falta al mig camp, l’equip rival s’acosta a la nostra àrea, i després d’un rebuig d’en Apa, el davanter rival arriba abans que la nostra defensa i ens empaten el partit. Quina injustícia més gran, una ocasió del rival i un gol. L’afició hem començat a témer el pitjor i recordar el tòpic: “L’equip petit que perdona al gran...”.
Acaba la primera part sense cap més ocasió clara de gol, per cap dels dos equips.
Ens anem al descans amb una sensació agredolça, i especialment indignada la família Rodríguez Martín, per les innumerables faltes comeses sobre el seu fill.
Comença la segona part, amb el mateix equip que ha iniciat el partit, exceptuant l’únic canvi, en Terri substitueix l’Alexei. La dinàmica del partit continua sent la mateixa, domini de pilota i clares oportunitats de gol; Livio (3’), Rodri (4’ i 6’), però continuem sense poder cantar gol.
Fins el 9’ no arriba el primer córner del rival; sembla el món al reves.
Continua el partit sense ocasions clares per part de cap equip, fins que al 15’ una gran parada d’en Apa sembla que torna a esperonar a La Salle, i comencen de nou les oportunitats de gol (després d’un córner al 23’, en Villa al 25’, i un nou possible penal a en Rodri en el 27’).
En el 32’ l’àrbitre mostra la primera targeta groga a l’Uri.
Continuen les oportunitats de gol, 34’ nou travesser després de l’enèsima falta picada per en Batlle. Però la mala sort se ha viscut en el 35’, després de tres xuts dins l’àrea, per tres jugadors diferents amb tres intervencions magistrals del porter rival, en Rodri llança de nou la pilota al travesser.
En el 36’, després d’una falta xiulada a Rodri a la frontal de l’àrea rival, i de nou picada per en Batlle, veiem que superar al porter rival no és una tasca fàcil.
En el 37’ un xut d’en Xavi Cortés ens ha fet veure el gol que tant desitjaven, però s’ha tractat d’una il·lusió òptica.
Aquí no es rendeix ningú, i afegim més carn a la graella, canvi d’en Cere per Alexei. El mister treu un defensa per un migcampista ofensiu.
En el 41’, després d’una gran internada d’en Livio, aquest xaval és una màquina, lluita i corre cap a la pilota com si fos el 1’, centra una pilota mil·limètrica a la posició d’en Rodri, i aquest amb molta sang freda envia la pilota al fons de la porteria.
L’eufòria és desborda, jugadors, molts aficionats, i fins i tot el mister, fan una pinya, uns damunt dels altres; he recordat el segon gol contra el Sistrells, però avui multiplicat per 3 (“chist” pel valor del punts aconseguits). Se’m posa “gallina de piel” quan veig a aquest grup celebrant una victòria més que merescuda. Celebració que demostra la unió d’aquest equip.
Per desgracia del mister, no crec que disposi de cap imatge d’aquest gran moment. Tot el públic local ha celebrat aquest gol com si estigués jugant damunt del terreny de joc, i no crec que ningú hagi pensant en immortalitzar aquesta celebració, era un moment de joia i per gaudir. De totes formes, de ben segur, a ningú dels que hem pogut assistir a veure i viure aquesta festa, mai no se’ns esborrarà de la memòria aquestes imatges.
Abans de finalitzar el partit, hem assistit a la gran representació d’en Boquer i en Xavi Leiva, en l’obra d’en Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière, d’El malalt imaginari.
La visita i els ànims d’en Carlitos Royán ens ha portat sort. Et volem veure més partits i et desitgem una prompta recuperació de la teva lesió.
Finalitza el partit, amb un resultat just però curt de 2-1. Ha valgut la pena veure aquest partit en lloc de l’Espanyol – Barça.
Aprofito aquest espai per felicitar a tot l’equip, jugadors i cos tècnic.
Amb aquest resultat ens hem ficat de ple a la lliga, i si els xavals continuen treballant i lluitant, cosa que no poso pas en dubte, no ho han fet en cap moment del campionat, el premi de la permanència està més a prop; qui la segueix l’aconsegueix. Resten 5 partits i com diu el tòpic futbolístic, “ens resten cinc finals”.
Jordi Balsells
