Abans de tot desitjar una prompta recuperació d’en Rodri, sense oblidar-nos de la resta de lesionats.
Tornem a una camp conegut, el municipal Lloreda a Badalona. Els antecedents no són per ser massa optimistes, l’any passat vam perdre per un ajustat 3-2 i únicament havien perdut un partit a casa, però anant el cotxe cap el camp, la Sra. Boquer ens diu que avui La Salle marcaria primer. No m’ho creia i he callat. Però, com a l’anterior crònica he de tornar a menjar-me els pensaments prefixats.
Bé, anem a comentar el partit. Abans d’iniciar-se el partit, el jugadors agafats en el cercle central guarden un respectuós minut de silenci. Fins el final del partit no hem sabut el motiu, mort sobtada de Manolo Rueda, tècnic de l'Aleví D del Lloreda. Descansi en pau.
Des d’un primer moment, s’observa una disposició molt clara i seria dels nostres jugadors, un catenaccio en tota regla; i això que avui no estava la nostra figura italiana, en Livio. Tots compleixen amb matricula d’honor les ordres establertes pel mister. Fins al minut 12 l’equip rival no xuta entre els tres pals. El nostre equip deixa la iniciativa al rival, aquest té la possessió de la pilota, però sense crear cap ocasió clara de gol. El partit, suposo, anava com havia dissenyat Mou. Realment, hem rememorat els partits del Chelsea quan aquest va guanyar la Champions, però amb Di Matteo a la banqueta.
El primer canvi en l’equip es produeix cap el minut 25, Xavi Batlle entra per Àlex Verdaguer, pletòric durant tot el temps que ha estat damunt el camp. L’empremta dels Verdaguer es nota independentment de quin sigui dels tres.
El partit es desenvolupa sense oportunitats clares per cap dels dos equips. S’ha comentat a la grada el partit d’ahir de l’Espanyol que va guanyar a l’últim minut, i s’ha explicat el dit “Hasta el rabo todo es toro”, i així arriba la nostra primera oportunitat que acaba en el primer córner.
A punt d’acabar la primera part, s’organitza una tangana que acaba amb l’expulsió del número 5 rival i una col·lecció de targetes grogues a diversos jugadors d’ambdós equips.
La pressió sobre l’àrbitre s’ha incrementat en gran mesura i suposo que ha començat a témer per la seva integritat.
Per acabar, d’arrodonir una gran primera part, en el minut 40, aprofitant un centre precís per la banda dreta d’en Andy, en Sergi Ubach fa un control de primera divisió i d’un fort xut clava un golàs que desespera a l’equip rival i al propi àrbitre. Finalitza la primera part amb un esperançador 0-1.
Jugadors al túnel de vestidors i l’afició al bar, a reprendre forces després de tantes emocions. Se’ns recomana que animen a l’equip a prop de la nostra banqueta, ja què els ànims de l’equip rival estaven un xic alterats.
Comença la segona part, amb l’entrada d’en Villa, en Miquel i Pol Verdaguer i en Berto, que substitueixen a Ubach, Batlle, Guille i Andy. Tot continua igual que a la primera part. Es produeix un nou canvi en el minut 14, entra Batlle per en Jos.
I en el minut 17, l’àrbitre xiula un penal que únicament ell ha vist. Suposo que pensava que si ell no canviava el devenir del partit, l’equip rival no ho anava a fer, i així podia, a més a més, calmar a l’afició rival.
El nostre porter ha intuït per on ha xutat el número 8, s’ha estirat molt bé però no ha pogut blocar la pilota. Els jugadors rivals han respirats tranquils, havien fet el més difícil, foradar la nostra porteria.
Certs instants de tensió entre els jugadors per a veure qui posa la pilota al centre del camp. Ara l’àrbitre ja no veu res.
Un nou canvi, en el minut 25 torna a entrar Guille per Balsells, que cedeix el braçalet de capità a en Villa.
En el minut 34, cometem una falta innecessària que l’àrbitre s’afanya a xiular. Després de picar la falta, i poder amb l’únic error de marcatge, si així ho podem considerar, el jugador número 11 d’un encertat cop de cap aconsegueix marcar el 2-1. L’afició i els jugadors rivals esclaten, i l’àrbitre respira de forma diferent.
No abaixem els braços, tot al contrari, avancem línies i tanquem al rival a la seva àrea, realitzem un últim canvi, en Ubach substitueix Carbajo, més dinamita per l’equip. Els nostres jugadors ho intenten però no pot ser.
No els podem retreure res, s’han deixat la pell i més coses, sinó que li preguntin a en Miquel Verdaguer, que ha acabat el partit més coix què Jon Manteca (únicament el coneixeran els més veterans).
Finalitza el partit, amb un injust 2-1, i un final un xic embolicat.
Aquest equip es mereix molt més. L’afició ha de fer cas al mister, ens salvarem, la salvació únicament està a 4 punts.
Amb la lluita, les ganes i l’ordre que han demostrat aquests xavals, jo també n’estic convençut. I tinc sobrada experiència en relació a aquest tema, soc perico.
Ànims, la setmana vinent tindrem més sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada