També sabem atacar !!!

La Salle Bonanova   0  -  2  Montañesa
 

Un altre partit d’aquells que l’entrenador diu que no son de la nostra lliga.

Ens han avançat 2 hores el partit en un dia fred i molt ventós. Ara ja no ens en recordem, però l’any passat en dies així patíem els remolins de sorra que se’ns ficaven als ulls i no ens deixaven gaudir del partir... beneïda gespa.

Poc públic a l’inici del partit, però mica a mica ha anat arribant tothom (aquesta es la venjança d’aquest cronista). Els xavals sí que han sortit tots al camp i molt concentrats. Hem corregit molt bé aquells minuts inicials en que sortíem adormits.

El plantejament ha estat en la línia dels partits de “l’altre lliga”; catenaccio estricte al més pur estil italià dels anys 60. S’ha de reconèixer que els nostres xavals tenen els moviment defensius perfectament apressos i creen un mur “pràcticament” infranquejable per als equips contraris, siguin del nivell que siguin (excepte l’Hospitalet que es d’una altre galàxia). Una lliçó per als equips rivals que es desesperen intentant travessar la nostra defensa. 

Aquest plantejament tant estricte suposa però una inoperància total en atac, els 20 jugadors han estat tota la primera part dins del nostre camp i quan una pilota queia als peus d’un jugador nostre ha estat impossible sortir amb el joc controlat: pilotes fora, i com la defensa contraria no es mamava en dit, ni ens hem acostat a la seva àrea.

Cap al final de la primera part, en una jugada embrollada a dins de l’àrea, després de uns quants rebots, el seu número 4 aconsegueix col·locar la pilota dins la xarxa des d’una posició força evident de fora de joc. El gol puja al marcador tot i les protestes dels nostres jugadors i del públic.

 

La segona part comença amb una Salle una mica més ofensiu, però sense arribar a fer-li pessigolles al porter rival i abans del quart d’hora ens marquen un gol en una jugada de contraatac molt ben trenada per el Montañesa.

I quan tots patíem ja per a que aquest segon gol enfonsés als nostres jugadors, l’equip ha agafat el “brau per les banyes” i ens ha demostrat que també saben atacar (i fer-ho contra un equip de categoria). Als darrers 25 minuts han aconseguit tancar al rival dins del seu camp, l’àrbitre s’ha empassat un clar penalty al nostre favor i hem gaudit de forces ocasions, alguna d’elles molt clares. El Montañesa ja pràcticament no s’ha acostat a la nostra porteria i, tot i anar guanyant per dos gols patien, perdien temps i demanaven el final del partit.

Avui no hem guanyat el partit, però La Salle ha demostrat un altre cop que tenen una moral de ferro i que físicament estan molt forts.
I avui també ens han demostrat que saben atacar, i es molt bo, per que fins ara havíem vist un equip que defenia molt be i rebia molts pocs gols però que pràcticament no atacava, tenia poquíssimes ocasions i marcava menys gols que rebia. 

Anem per el bon camí. Ànims!!!!!

.

Festival de targetes

Lloreda  2  -  1  La Salle Bonanova

Abans de tot desitjar una prompta recuperació d’en Rodri, sense oblidar-nos de la resta de lesionats.

Tornem a una camp conegut, el municipal Lloreda a Badalona. Els antecedents no són per ser massa optimistes, l’any passat vam perdre per un ajustat 3-2 i únicament havien perdut un partit a casa, però anant el cotxe cap el camp, la Sra. Boquer ens diu que avui La Salle marcaria primer. No m’ho creia i he callat. Però, com a l’anterior crònica he de tornar a menjar-me els pensaments prefixats.

Bé, anem a comentar el partit. Abans d’iniciar-se el partit, el jugadors agafats en el cercle central guarden un respectuós minut de silenci. Fins el final del partit no hem sabut el motiu, mort sobtada de Manolo Rueda, tècnic de l'Aleví D del Lloreda. Descansi en pau.

Comença el partit amb la següent alineació: Àlex Salinas, porter; Balsells, Cere, Uri, Marcel i Jos a la defensa; al mig camp, Guille, Carbajo i Àlex Verdaguer; més adelantat Sergi Ubach i en punta Andy.

Des d’un primer moment, s’observa una disposició molt clara i seria dels nostres jugadors, un catenaccio en tota regla; i això que avui no estava la nostra figura italiana, en Livio. Tots compleixen amb matricula d’honor les ordres establertes pel mister. Fins al minut 12 l’equip rival no xuta entre els tres pals. El nostre equip deixa la iniciativa al rival, aquest té la possessió de la pilota, però sense crear cap ocasió clara de gol. El partit, suposo, anava com havia dissenyat Mou. Realment, hem rememorat els partits del Chelsea quan aquest va guanyar la Champions, però amb Di Matteo a la banqueta.

El primer canvi en l’equip es produeix cap el minut 25, Xavi Batlle entra per Àlex Verdaguer, pletòric durant tot el temps que ha estat damunt el camp. L’empremta dels Verdaguer es nota independentment de quin sigui dels tres.

El partit es desenvolupa sense oportunitats clares per cap dels dos equips. S’ha comentat a la grada el partit d’ahir de l’Espanyol que va guanyar a l’últim minut, i s’ha explicat el dit “Hasta el rabo todo es toro”, i així arriba la nostra primera oportunitat que acaba en el primer córner.

A punt d’acabar la primera part, s’organitza una tangana que acaba amb l’expulsió del número 5 rival i una col·lecció de targetes grogues a diversos jugadors d’ambdós equips.

La pressió sobre l’àrbitre s’ha incrementat en gran mesura i suposo que ha començat a témer per la seva integritat.

Per acabar, d’arrodonir una gran primera part, en el minut 40, aprofitant un centre precís per la banda dreta d’en Andy, en Sergi Ubach fa un control de primera divisió i d’un fort xut clava un golàs que desespera a l’equip rival i al propi àrbitre. Finalitza la primera part amb un esperançador 0-1.

Jugadors al túnel de vestidors i l’afició al bar, a reprendre forces després de tantes emocions. Se’ns recomana que animen a l’equip a prop de la nostra banqueta, ja què els ànims de l’equip rival estaven un xic alterats.

Comença la segona part, amb l’entrada d’en Villa, en Miquel i Pol Verdaguer i en Berto, que substitueixen a Ubach, Batlle, Guille i Andy. Tot continua igual que a la primera part. Es produeix un nou canvi en el minut 14, entra Batlle per en Jos.

I en el minut 17, l’àrbitre xiula un penal que únicament ell ha vist. Suposo que pensava que si ell no canviava el devenir del partit, l’equip rival no ho anava a fer, i així podia, a més a més, calmar a l’afició rival.

El nostre porter ha intuït per on ha xutat el número 8, s’ha estirat molt bé però no ha pogut blocar la pilota. Els jugadors rivals han respirats tranquils, havien fet el més difícil, foradar la nostra porteria.

Certs instants de tensió entre els jugadors per a veure qui posa la pilota al centre del camp. Ara l’àrbitre ja no veu res.

Seguidament, es produeix un nou canvi; entra Trías per en Cerezo. Els nostres jugadors continuen controlant el “tempo” del partit, sense que es produeixin ocasions clares de gol per part de cap equip. Si l’equip rival aconseguia passar la línia defensiva es trobava un últim obstacle, un molt inspirat i atent Àlex Salinas.

Un nou canvi, en el minut 25 torna a entrar Guille per Balsells, que cedeix el braçalet de capità a en Villa.

En el minut 34, cometem una falta innecessària que l’àrbitre s’afanya a xiular. Després de picar la falta, i poder amb l’únic error de marcatge, si així ho podem considerar, el jugador número 11 d’un encertat cop de cap aconsegueix marcar el 2-1. L’afició i els jugadors rivals esclaten, i l’àrbitre respira de forma diferent.

No abaixem els braços, tot al contrari, avancem línies i tanquem al rival a la seva àrea, realitzem un últim canvi, en Ubach substitueix Carbajo, més dinamita per l’equip. Els nostres jugadors ho intenten però no pot ser.

No els podem retreure res, s’han deixat la pell i més coses, sinó que li preguntin a en Miquel Verdaguer, que ha acabat el partit més coix què Jon Manteca (únicament el coneixeran els més veterans).

L’afició rival ha acabat demanat l’hora, clar indicador de la por que ens tenien.

Finalitza el partit, amb un injust 2-1, i un final un xic embolicat.

Aquest equip es mereix molt més. L’afició ha de fer cas al mister, ens salvarem, la salvació únicament està a 4 punts.

Amb la lluita, les ganes i l’ordre que han demostrat aquests xavals, jo també n’estic convençut. I tinc sobrada experiència en relació a aquest tema, soc perico.

Ànims, la setmana vinent tindrem més sort.

Jordi Balsells

Guanyar deu ser la h..

La Salle Bonanova  2  -  6  Trajana

Suposo que els més grans coneixem tots l’acudit de l’Eugenio, però el repetiré pels més joves:

   - M’agrada jugar al póker i perdre

   - I guanyar?

   - Fua! Guanyar ja deu ser l’hòstia!

Doncs a nosaltres sembla que ens agrada jugar a primera i perdre. Però en el nostre cas tenim unes ganes de guanyar! Els més vells recorden que un cop vam guanyar un partit, però els tres cops que jo he vingut hem començat amb ganes, hem acabat perdent i amb cares llargues, però ens hem refet i hem començat el següent partit amb el cap alt.

També avui sortíem amb esperances. Un rival de la nostra lliga amb qui anàvem empatats (si tenim en compte els punts que han perdut per alineació incorrecta). A més aquest any no venia l’amic “Pollo” que ens amarga l’existència des de temps immemorials, o sigui que a priori la major intimidació venia del porter suplent amb patilles de Curro Jiménez i amb una envergadura no inferior.

Però els amics del Trajana ens havien deparat com a sorpresa dos fitxatges d’hivern. Un d’ells, Rafael Heredia, ha demostrat ser digne successor del Pollo. Amb actituds “ronaldesques” i igualment mortífer dins l’àrea, ens ha clavat quatre dels sis gols que hem encaixat avui. També sembla que era molt hàbil en el joc de colzes. Tant hàbil que des de la grada no ho hem detectat, però les costelles dels nostres centrals si!

El partit era important per tots dos i potser per això ha començat boig. Al minut 4 han tret de banda, la pilota ha botat prop de la porteria i sense que la toqués ningú ha dibuixat una paràbola perfecta fins al cap del Rafa que només l’ha hagut d’empènyer a dins la porteria. Sens dubte hauríem pogut cobrir millor la jugada.

Però al cap de dos minuts hem donat la resposta. Jugada per la banda, centrada per l’Andy que aguanta molt bé l’escomesa de dos defenses, es perfila per xutar i la clava perfectament fora de l’abast del porter. Tornàvem a partir de zero, però l’alegria ha durat poc. Al minut següent el mateix Rafa ha rebut una passada llarga. Tenia un defensa davant però se n’ha anat amb facilitat per cames i només ha hagut de creuar-la davant del porter. Queda clar que aquest home necessita dos defenses a sobre tot el partit, i després hem pogut comprovar que a vegades ni així se’l pot aturar!

Per rematar-ho, al minut 11 han fet una bona combinació que ha deixat la pilota morta prop de l’àrea on ha arribat el 8, un altre dels jugadors tècnics del Trajana, i l’ha col·locat molt bé a dintre.

Aquí s’ha estabilitzat una mica el joc. Ells s’han permès fer un pas enrera i nosaltres hem buscat reduir distàncies abans de mitja part per tenir possibilitats de donar la volta a la segona. Però han estat ells qui han tornat a marcar en un nou xut excel·lent des de fora l’àrea del número 8. Com diria Manolo Lama al FIFA “este tío tiene un guante en la bota”.

Sort que abans del descans hem aconseguit tornar-nos a ficar en el partit. El Pol ha llançat un córner que ha estat a prop de convertir-se en gol olímpic. El porter l’ha tret amb dificultats i l’Oriol, molt atent, l’ha empès dintre. Just premi al seu gran treball durant tot el partit.

Quedava mitja part per refer-nos, però als 3 minuts ha arribat la tercera estocada del Rafa, aquest cop en una jugada on estava tot sol davant dels quatres defenses. El desavantatge al marcador començava a ser aclaparador però encara ens hauríem pogut ficar al partit quan li han fet un penal al Miquel. El Villa l’ha picat bé, rasa com fa mal als porters alts, el patillero ha demostrat que a més d’envergadura té habilitat i intuïció. S’ha llançat com un felí en la direcció correcta i l’ha desviat amb la força justa per impedir la segona rematada dels davanters que anaven a buscar el rebot.

El cúmul de desgràcies s’ha completat amb la lessió de l’Alejandro, que avui era dubte per una llaga al peu. Finalment ha fet l’esforç de jugar però als cinc minuts ha tingut un càstig cruel en forma de colze dislocat. Esperem que no sigui res però suposo que el veurem uns quants dies amb un guix amb la signatura dels seus companys.

La resta de partit sobrava, però encara hi ha hagut un nou gol en contratac del crack visitant. Aquí s’ha produït un detall que demostra la “rafa-dependència” d’aquest equip. Quan faltaven deu minuts l’entrenador l’ha tret, ell se n’ha anat visiblement molest i al cap de poc tornava a entrar per veure si encara ens podia fer la maneta.

En fi, un cop fort per les esperances dels 36 punts, però hem de fer cas al míster quan diu que ens podem salvar. Hem perdut alguns enfrontaments amb rivals directes i per recuperar-ho els hauríem de guanyar la tornada, cosa no descabellada si tenim en compte que estem pagant la novatada a primera i és d’esperar que conforme avanci la competició li anem prenent la mida. I no oblidem que també som capaços de donar alguna sorpresa als més gallets com vam fer amb el Sistrells. Qualsevol punt pot ser d'or.

L’aspecte positiu del partit ha estat l’atac. Dos gols, un pal, un penal i vàries ocasions és més del que estem acostumats. Que bé que ens haurien anat en aquells 2-1 nefastos del principi de temporada! En l’aspecte negatiu, rebre sis gols d’un rival de la nostra lliga, que tampoc no ha arribat gaire cops més a l’àrea. Però aquí ha jugat un paper fonamental el factor Rafa. La nostra defensa és més sòlida del que reflecteix el marcador.

En qualsevol cas, l’important és que tot i perdre ens ho passem bé i aprenem. Quan guanyem ja serà...